Cigaló o cremaet?

Cafè, sucre, rom, pell de llimona i canyella combinats amb saviesa. El que per aquí cridem cremaet és considerat el fermall perfecte de l'esmorzar. Si ens proposem trobar l'origen del cremaet hauríem de començar per la seva base espirituosa. Els que saben usen rom, i és providencial perquè ens vincula directament amb els pirates, circumstància que explica moltes coses. El mestre Josep Piera, en referència a l'origen del nostre plat més internacional va dir: “La paella és valenciana o no és”, en el cas del cremaet, podríem dir el mateix, o és de rom o no és. Si a Galícia es conjuren amb orujo, producte destil·lat del raïm, nosaltres, no ara però en el passat vam ser fidels al rom, per culpa de la canya de sucre, un cultiu predominant en aquestes terres que va arribar de mans dels àrabs i es va estendre de llarg a llarg de tot el regne de València. Canyamel, Canyamelar són noms i topònims arrelats en la nostra cultura. La seva presència té alts i baixos al llarg de la història. La canya i la indústria sucrera adquireixen gran importància en el segle XV, decauen en el XVI amb l'expulsió dels moriscos i l'arribada de sucre americà. Es manté amb prou feines en el XVII. Perquè es facin una idea, entre els segles XVIII i XIX, València travessava serioses dificultats comercials amb la seda, taronja, cànem i l'arròs. A la fi de la dècada de 1870 troba una solució en la canya de sucre. Tal com consta en la Gaseta Agrícola del Ministeri de Foment, “Cap a 1874 es va estendre amb rapidesa extraordinària des de la Plana a Dénia amb finalitat industrial. Es van aixecar diverses fàbriques i ocupava una notable extensió entre Silla i València” - Però era una zona crítica per al seu cultiu pel factor climàtic. El fred hivern de 1877-78 i el següent, van suposar una notable adversitat i la seva producció va cessar amb la mateixa rapidesa que havia sorgit, fàbriques (enginys) i indústries vinculades a la canya de sucre van tancar. Igual que els cultius d'ultramar van donar peu a l'elaboració del rom antillà, per aquests lares la canya de sucre va impulsar destil·leries i alcoholeras. Tenim constància de la fabricació de rom de qualitat a Silla, destil·leries Ríos (1885), el seu rom Mariel, continua sent molt benvolgut en certes comarques. La majoria es dediquen a l'elaboració del popular anís sec (cassalla). Rios és la degana, seguida per Vidal d'Almassora (1899) - Ferri de Bellreguard (1920) - Limiñana/Botella, coneguda com a Tennis, a Montfort (1921) i Cerveró de Cullera (1935). És probable que indians valencians o catalans fossin culpables de l'arrelament del rom en la nostra cultura. Noms com Bacardi, Bardinet, Pujol, Partagàs, Giró… fixen aquesta hipòtesi. El rom era la beguda més popular abans de l'auge del brandi, que arriba amb els fills de la Gran Bretanya reconvertits en senyorets andalusos després de la guerra contra l'invasor francès - Osborne, Terry, Williams & Humbert o Domecq.

El conyac/brandi fa eclosió a nivell comercial durant el segle XX: Fundador, Sobirà, Veterà i el reguitzell d'etiquetes monàrquiques són els espirituosos nobles fins a la Transició. Avui dia el seu consum és residual. En els anys 60-70 els bars tenien més marques de conyac, que de ginebra i vodka de colorines que hi ha en l'actualitat. El rom, encara que ens soni estrany, sempre ha estat aquí, ja fos només, cremat o calent, formant part del cigaló. Els millors estan en les terres de Castelló, i a poc a poc aquesta sàvia manera d'elaborar-ho s'ha anat estenent en poc temps per tota la Comunitat Valenciana com una taca d'oli. A la gent li agrada el cremaet per estrats. Estèticament és bonic, però quan coneixes a fons la seva composició la percepció pot canviar. A la Vall d'Alba (Castelló) fan el cigaló amb una capa molt fina de cafè, de tot just 9 mil·límetres, i ho denominen “tanga”, a sa Pobla de Tornesa, a casa Herminia fan el “palmero” perquè mesura un pam; a Eslida ni el cremen, només escalfen el rom i la mel crua amb el vapor de la cafetera. El que cregui que la perfecció és tricolor (rom transparent a baix, cafè al mig i crema a dalt), s'emportarà un desencís, perquè a Alfondeguilla te'l preparen i serveixen en un perolet de fang, on no es veu res però està boníssim. En fi, per a gustos, cigalons.