Caceres d’humans

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. Des que en vaig tenir notícia. Que se sabia d’abans i que no se n’havia acabat de fer cabal i que això ho torna tot una mica més sinistre, si és que es pot enfosquir encara. Que se sabia d’abans i que no deixo de preguntar-me com pot ser que no n’hagués sentit res, si se sabia. Se sabia des del 1995, quan ja es va esmentar en alguns articles, al Corriere della Sera, a La Stampa, a La Nazione. Se sabia des del 2022, quan es va presentar aquell documentari del cineasta eslovè Miran Zupanič que du un títol estremidor, Sarajevo Safari . Se sap de nou des d’aquest 2026 mateix, quan ha vist la llum el llibre del periodista italià Ezio Gavazzeni I cecchini del weekend: L’inchiesta sui safari umani a Sarajevo (‘Franctiradors de cap de setmana: una investigació sobre els safaris humans a Sarajevo’, sense traducció al català).

Se sabia.

La denúncia és esgarrifosa; no la denúncia, sinó els fets que la motiven, això vull dir. De segur que n’heu sentit a parlar. Fins i tot costa d’escriure-ho. Individus que pagaven per matar gent. Agafar un avió a Trieste, volar fins a Bòsnia, a la guerra, al setge immisericorde, disfressar-se de caçador, col·locar-se dalt d’un turó, la mira telescòpica, apuntar cap a un carrer i, pam-pam-pam!, disparar contra una persona. Sentint-se qui sap què des de la seva talaia protegida, exclamant qui sap què en cada intent fallit, celebrant qui sap què en cada assassinat. Tornant després a casa, als sopars amb la família, els negocis, les convencions, la vida pública i la privada i tot com si res.

Com si res.

Parlant potser de les caceres, així en general, la necessitat de gallejar, la satisfacció de pensar que ningú no sap de què parles, la sensació d’exclusivitat, d’impunitat, fer el que vulguis perquè ho pots pagar, aquest verí tan perniciós, aquesta pesta de la humanitat.

Diuen que les criatures costaven més. Més diners. I les dones també. Els vells, no; els vells, menys. El tètric barem dels covards, dels abjectes, no trobo l’adjectiu.

De vegades em passa, que hi ha coses que preferiria no haver sabut, que ara ja no té remei i no me’n podré desfer però que abans de sentir-les, de llegir-les, de saber-les, tenia l’ànima una mica més neta. No n’estic orgullosa, d’aquest sentiment, i tampoc no hi estic d’acord, perquè considero que les coses que passen s’han de saber. També les coses terribles. És una justícia envers qui n’ha estat víctima, sobretot. I un coneixement necessari per a la resta, també: la disfressa, la irrealitat, acaben tornant-nos mesells, ens impedeixen cap mena d’actuació, la possibilitat de cap canvi.

Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, va patir un setge cruel durant la guerra de Bòsnia: l’exèrcit serbi la va envoltar l’abril del 1992 i no es va declarar alliberada fins el febrer del 1996. Quatre anys sense electricitat ni medicaments ni calefacció ni res. Quatre anys sota les bombes. Quatre anys de resistència mentre el món s’ho mirava.