Isabel Allèn, guanyadora del Premi Planeta: "Hauria pogut escriure aquest llibre en 1985, però ara les circumstàncies m'han forçat"

Mai una guanyadora (o guanyador) del Premi Planeta havia despertat tanta expectació. Però és que mai ho havia guanyat Isabel Allèn, l'autora en espanyol més llegida del món, especialment volguda pel públic, amb una trentena de llibres a la seva esquena, més de 77 milions de volums venuts i traduccions a 42 llengües. Amb una elegant jaqueta blava elèctric i foulard fúcsia, Allèn ha protagonitzat aquest matí una multitudinària i divertida, com ella mateixa, roda de premsa: "Què que em queda per guanyar? Tal vegada un quart marit?". Somriu i afegeix: "No, el que tinc funciona. De moment". Allèn és així: un espectacle, càlida i pròxima. I als seus 84 anys fa les coses a la seva manera: va cancel·lar l'habitual i frenètica maquinària de promoció de Planeta, amb entrevistes a diaris, teles i ràdios cada 15 minuts per a donar una sola roda de premsa, en la qual ha malbaratat entuasismo i simpatia, això só. "Mai m'havia plantejat guanyar un premi. Em cauen del cel com un regal. Aquesta és la primera vegada que em presento a un, imagina la humiliació si no ho guanyava... Encara que com va amb suedónimo ningú ho hauria sabut", ha admès del que considera el "premi més important de la llengua espanyola", en les seves pròpies paraules. I ho ha guanyat amb L'hora abans de l'alba, que arribarà a llibreries el pròxim 4 de novembre, amb una tirada inicial de 210.000 exemplars: un premi que suposa un cop de Planeta a la competència, Penguin Random House, en caçar a una de les seves autores supervendes i multiplicant la difusió del guardó a l'altre costat del toll. Amb aquesta novel·la, Allèn tanca a més un cicle propi, el de La casa dels esperits, que va escriure a principis dels 80 en la cuina de l'apartament que llogava a Caracas, a les nits després de treballar per torns. "Hauria pogut escriure aquest llibre en 1985, però ha estat ara quan les circumstàncies m'han forçat a tornar a aquest exercici de memòria. Sé el que significa perdre la democràcia i quant costa recuperar-la. Estem en un moment en què veig que el món perilla", ha assenyalat. Establerta en Sant Rafael (Califòrnia), Allèn traça un paral·lelisme entre èpoques: "Als EUA les institucions democràtiques perillen. La democràcia es perd fàcilment, de sobte com va passar a Xile. Altres vegades es va minant per baix i es va perdent lentament...". Un símptoma d'aquesta pèrdua de llibertat és la retirada de La casa dels esperits d'algunes biblioteques escolars, que s'ha produït en alguns dels estats més conservadors. "Basta que una persona s'oposi al fet que un llibre estigui en una biblioteca perquè el treguin de la llista. Han prohibit La casa dels esperits però no se sap per què: si per les escenes sexuals, per la violència no pot ser perquè els EUA viu en la violència o per assumptes polítics, perquè és un llibre contestatari...", exposa Isabel Allèn. Es pausa un segon i afegeix: "No sé si aquesta novel·la es prohibirà també. Però és un tremend honor que a un li prohibeixin".

Per a saber másGalardón. Isabel Allèn guanya el Premi Planeta amb la segona part de 'La casa dels esperits': "Les democràcies estan amenaçades, torno a sentir el mateix temor que em va obligar a sortir de Xile en 1973"Redacció: VANESSA GRAELL BarcelonaIsabel Allèn guanya el Premi Planeta amb la segona part de 'La casa dels esperits': "Les democràcies estan amenaçades, torno a sentir el mateix temor que em va obligar a sortir de Xile en 1973"Literatura. Isabel Allèn: "Els països més tarats són aquells on les dones estan en pitjor situació"Redacció: ANTONIO LUCAS MadridIsabel Allèn: "Els països més tarats són aquells on les dones estan en pitjor situació" Els seus personatges de La casa dels esperits l'han acompanyat durant dècades, #escapar a altres llibres i construint una sort de trilogia involuntària amb altres dues preqüeles (Filla de la fortuna en 1999 i Retrat en sépia en 2000) que formen una saga familiar de gairebé 130 anys a través de les famílies Sommers, de la Vall i Trueba. Però en L'hora abans de l'alba és precisament Alba, néta del patriarca Esteban Trueba qui pren la paraula i escriu la història familiar, tan convulsa com la del propi país. "Porto anys rebent innombrables missatges de lectors que volien saber què va passar amb Alba. És l'única que queda viva. Perquè, com la óepra, van morir tots, menys ella. I aquesta pregunta m'ha rondat per dècades", reconeix l'escriptora, que ha trigat més de 40 anys a recuperar a la jove Alba, torturada, violada, represaliada... Encara així, la protagonista es nega a abandonar el seu país, la seva casa, que es converteix en el símbol de l'esdevenir de Xile. "Costa molt #anar, #adaptar, un viu en la nostàlgia quan està fora", admet Allèn, el pare de la qual era el cosí de Salvador Allèn i va haver d'abandonar Xile després del cop militar de 1973. Sense emabrgo, en cap de les seves novel·les esmenta mai el nom del país, encara que s'intueix. "El llibre m'ha obligat a tornar enrere, a revisar moltes de les coses que em va tocar viure", diu l'escriptora. Però de seguida es posa en la seva encantadora manera irònica: "He descobert que des del cop militar fins ara sóc la mateixa persona, no he canviat. La gent dirà 'haurà madurat'. Perquè jo, no he madurat res. Encara m'enamoro del primer que passa, encara m'agrada Antonio Banderas". Aquest pols entre humor i horror també està en la seva escriptura. Al llarg de la novel·la, retrata els anys del terror i "la callada presència dels esperits del passat", apunta. "Són els mateixos que entren a la meva casa, entren i surten dels meus llibres i m'acompanyaran en l'hora de la meva mort", profetitza. L'altra memòria: l'espanyola La parella d'Allèn en la conjunció planetària és el jove Sergio Hernández, valencià de 32 anys que ha resultat finalista amb L'enyorança, un altre llibre sobre memòria històrica, la de la Guerra Civil i els vençuts.

Pràcticament és Allèn qui ho presenta: "Em sembla extraordinari que tots dos, sense conèixer-nos, hàgim escrit una novel·la sobre la repressió, la falta de llibertat, l'atmosfera de censura... El tema està en l'aire, ens concerneix a tots". Sergio Hernández, finalista del Premi Planeta, aquest matí amb el seu trofeu. GORKA LOINAZ / LLAURAVA PRESS Hernández assenti al seu costat. "Sabia que volia contar una gran història d'amor i vehicular-la a l'exili. La immigració continua sent un tema candent. És una novel·la molt actual encara que estigui ambientada en 1959", admet. I a més d'aquesta relació amorosa en la grisa Espanya de la dictadura, recupera a Antonio Machado, gairebé com una figura mitològica, per a convertir-ho en el símbol de l'exili, enterrat en el cementiri de Cotlliure (França). "La memòria històrica és molt necessària, sobretot en aquest país", reivindica el filòleg i guionista. I es posa a si mateix d'exemple: "Vaig néixer en el 94 i sento cert sentiment d'orfandat en relació a la Guerra Civil: les anècdotes que tinc són molt llunyanes, de caràcter més costumista... Recordar el passat és imprescindible per a no cometre els mateixos errors. Ara és més necessari que mai saber el lloc d'on venim". I un Planeta més històric que mai ho fa per partida doble.