La generació que vol #avorrir enfront de la vida trepidant de Michael Douglas

Hi ha una nova tendència entre els joves anomenada rawdogging boredom (avorriment a pèl, en la seva traducció més descarnada), i que consisteix a #asseure sense mòbil, sense música, sense pódcast, sense sèrie, sense llibre (quin atreviment) i sense cap altra substància estimulant, i aguantar minuts i minuts, i fins i tot hores, mirant al buit. Diuen que és per a recuperar la capacitat de no fer res i demostrar que #avorrir és una pràctica saludable. Alguns fins i tot ho graven i ho pugen a TikTok, la qual cosa potser és la manera més contemporània de no fer res. Han descobert l'avorriment com qui té una epifania. Una noia de 19 anys es va asseure en la catifa de la seva habitació en xandall i amb cara de no haver entès encara què estava passant, va posar un cronòmetre i es va quedar allí quinze minuts. Deu milions de persones van veure el vídeo. Altres participants es graven durant una hora. Una altra noia va arribar a #quedar adormida als 35 minuts d'un repte de dues hores i una altra va confessar que, després de cinc minuts en blanc, se li estaven posant els ulls guerxos. Aquests nois són poetes: converteixen l'avorriment en contingut. En el costat oposat, hi ha qui converteix la impossibilitat de #avorrir en una forma de vida, per exemple Michael Douglas, el que fos considerat un nepo baby abans que s'inventés el terme. Als seus 82 anys, acaba de publicar One Helluva Ride (Quin viatge, podria #traduir, entre increïble i infernal), unes memòries a manera d'inventari d'una vida espremuda sense aixecar el peu de l'accelerador: actor, productor, fill de Kirk Douglas, pare de tres fills, dos matrimonis, innombrables amants, cocaïna, alcohol, Hollywood, problemes familiars, càncer, èxits, fracassos i una col·lecció de pel·lícules que expliquen bona part de com hem imaginat el desig, els diners, el poder i el perill durant les últimes dècades. Douglas representa, en aquest sentit, els embolics moderns de cada època. Es va posar en la pell de punts, com l'ambiciós Gordon Gekko, un corredor de borsa que caminava per aquí repetint: “l'avarícia és bona”, capaç de fer qualsevol cosa (comerciar amb informació privilegiada il·legal, per exemple) per arribar al cim en la pel·lícula Wall Street, quan els diners semblava una forma de masculinitat. Va ser l'home d'Atracció fatal, al qual una aventura ocasional li surt més cara del que esperava, no sabia que el bon sexe pot #convertir en ominosa amenaça; o l'inspector d'Instint bàsic, quan Hollywood encara podia escandalitzar a través d'un seductor que torna a caure en les seves addiccions (casualment alcohol, drogues i sexe) i a sofrir les conseqüències d'una vida que havia transcorregut de pressa, de pressa. Els joves d'avui practiquen el rawdogging boredom. Douglas pertany a una generació que va fer exactament el contrari. En un estupend article en el New York Times d'Elisabeth Egan titulat “Ignora les grolleries.

Podria Michael Douglas #estar estovant?”, es fa un recompte del llibre, on el famós actor se sincera i compta coses com que un migdia, després d'una nit dura, va arribar a #despertar amb el tubito de la coca encara en el nas. En una altra ocasió va aventurar que el seu càncer de llengua havia d'estar per força relacionat amb la seva vocació pel sexe oral. Michael Douglas va néixer amb una dolça condemna: haver de demostrar que no era Kirk Douglas. El seu pare no era només un actor famós, era una llegenda de Hollywood, un home de presència gegantesca en les pel·lícules i, segons compte ara el seu fill, també a casa. Douglas recorda la seva ira i la violència física d'aquella educació. “La volatilitat de papà ens mantenia en suspens”, escriu. En una entrevista amb Diane Sawyer per a ABC, va explicar que Kirk pertanyia a una generació en la qual si feia falta “et donaven una bona bufetada”. Les memòries cobreixen dues generacions de celebritats de Hollywood; dos matrimonis (un turbulent; un altre amb Catherine Zeta-Jones, que és “una alegria i un consol”), tropecientos relliscades (amb Brenda Vaccaro, Jeanne Tripplehorn, Kathleen Turner, l'escriptora d'opinió del Times Maureen Dowd, una soldada israeliana que va conèixer al costat de la carretera, etc, etc, etc); moltes drogues (incloent, com puntualitza Egan, maletes carregades de marihuana amb la qual Douglas va sufragar els seus últims dos anys en la Universitat de Califòrnia) i la paternitat, relatada amb una sinceritat sorprenent, sobretot en parlar del seu fill Cameron, que va estar pres per traficar amb drogues i que va escriure unes memòries molt abans que ell. “No vaig estar molt atent, així que em sento culpable amb Cameron”, li diu Douglas a Elisabeth Egan #referir als anys difícils en els quals ell i la seva primera esposa, Diandra Luker, vivien allunyats. Quan Michael Douglas es va convertir en actor, una de les vegades que va haver de demostrar que podia ser una mica més que el fill de Kirk Douglas va ser quan va produir Algú va volar sobre el niu del bufó. La pel·lícula, que el mes passat va celebrar el seu 50 aniversari, està basada en la novel·la de Ken Kesey de 1962. acabat de sortir del seu èxit en Espartac, Kirk Douglas havia adquirit els drets de la novel·la i va arribar a interpretar a McMurphy (personatge principal) en un muntatge teatral de Broadway de 1963. Michael Douglas, per part seva, va llegir la novel·la Cuckoo'#s Nest en la universitat. “Llegir-ho i ser un hippie en aquest moment, amb els psicodèlics per mitjà, era una espècie de Bíblia per a nosaltres”, va dir en una entrevista al corresponsal de The Guardian en Washington David Smith. La joventut de Michael Douglas va estar marcada per la guerra de Vietnam i per l'esperit rebel d'una generació que qüestionava el sistema. Durant la seva època d'estudiant va viure en una comuna literalment nu i una vegada en què ho va visitar el seu pare, a aquest li va fer gràcia veure que el lloc no tenia vàter. Als 31 anys no li va importar que el seu pare portés anys intentant portar aquella història al cinema i la va produir ell.

Michael va haver de comunicar-li que tant l'estudi cinematogràfic United Artists com el director Milos Formen consideraven que era massa major per al paper. El personatge va acabar en mans de Jack Nicholson, que va guanyar l'Oscar. Va ser una declaració d'independència. Quan Kirk va veure la pel·lícula acabada, va admirar la interpretació de Jack Nicholson. Michael va obtenir així el respecte del seu pare, demostrant que era capaç de tirar endavant un projecte que ell no havia aconseguit. La pel·lícula, a través del protagonista Randle McMurphy, representa la rebel·lió enfront d'un sistema autoritari que reprimeix la llibertat, la individualitat i qualsevol intent d'escapar de les normes imposades. Com assenyala el mateix Douglas, la pel·lícula continua sent actual perquè planteja un conflicte universal: el de l'individu enfront de la màquina del poder. Douglas recorda en The Guardian: “Li vaig donar el meu pare la meitat dels beneficis de producció i així va guanyar més diners amb això que amb qualsevol pel·lícula que hagués fet en la seva carrera”. Molt avançat l'article, Elisabeth Egan parla de la importància del guionista Shane Salern. En 2010 van diagnosticar a Douglas un tumor maligne en la base de la llengua. “Em preguntava si se m'havia acabat la sort”, escriu abans d'afegir: “Hi ha alguna cosa en el càncer que fa que la gent no vulgui estar prop de tu”. El va sorprendre la quantitat de gent que li defugia sense saber què dir. Va superar la malaltia després de rebre tractament de quimioteràpia i radioteràpia. Una de les persones que van ser aquí va ser Salern, que va decidir donar-li suport a base de missatges en els quals li va fustigar recordant-li que ell no era més que un actor de televisió de segona que sempre viuria a l'ombra del seu pare. “Vaig tractar de recordar-li a Michael que cada vegada que algú li havia dit que no podia fer alguna cosa, ell els havia demostrat que estaven equivocats”, va dir Salern en una entrevista. Després de mesos d'aquestes notes irreverents, Douglas finalment va respondre: “Continua enviant-les, fill de puta!”. Després va confessar que estava agraït i commogut i que aquelles paraules li havien ajudat molt. Va ser precisament Salern qui li va plantejar la idea de col·laborar en unes memòries fa ara una dècada, invitació que Douglas va declinar llavors. El seu pare, la seva mare i fins al seu fill havien escrit les seves memòries, així que va esperar fins a 2024 per a #posar a això. One Helluva Ride està ple de rancors i escapades: quan Douglas va tornar a descartar al seu pare per al paper principal en Atrapat sense sortida; quan la seva primera dona Diandra Luker el va sorprendre amb una amant en una habitació del Beverly Wilshire; la vegada que va consumir cocaïna amb OJ Simpson en una festa després de la festa de Saturday Night Live; la vegada que va insultar a Julia Roberts en termes lascius en una festa dels Golden Globe; la vegada que Debra Winger li va mossegar el braç i li va costar el paper protagonista de Després del cor verd, un paper que va ser per a Kathleen Turner, amb qui Douglas no va poder evitar tenir un romanç en el set.

De fet, en el pròleg de les memòries, confessa Douglas que va haver de cridar a cada dona involucrada per a demanar permís de compartir la seva història. Els joves estan intentant aprendre a #avorrir. Michael Douglas, després de tota una vida corrent, sembla estar aprenent a deixar de competir. I potser aquí està la petita moralitat d'aquesta història. Els joves practiquen el rawdogging boredom per a aprendre a estar una estona sense estímuls. Michael Douglas ha necessitat 82 anys i una vida sencera a tota velocitat per a descobrir que potser tampoc cal estar competint tota l'estona. Amb el pare, amb els companys, amb les parelles, amb un mateix, amb l'èxit, amb el temps. Potser la clau per a no #avorrir sigui deixar de competir com a feres amb els altres per quatre quarts.