El record inesborrable d’Emili Vicente, el tècnic que va deixar una empremta més enllà del futbol a l’FC Andorra
Subtítulo: En el 84è aniversari del club tricolor, quatre futbolistes de la 2016/17 recorden el tècnic que els va portar a les portes de l'ascens a Tercera Divisió
«La sensació que a mi em queda és que quan l’Emili ha passat per la teva vida, t’ha millorat com a persona» . Són paraules de Marc Pujol que resumeixen una història que, gairebé una dècada després, continua molt present en la memòria dels qui la van viure. L’FC Andorra celebra aquest dijous el seu 84è aniversari, una efemèride que convida a recuperar un dels capítols més especials de la seva història recent , aquella temporada 2016/17 en què el conjunt tricolor va somiar amb un retorn a Tercera Divisió que no aconseguia des del 2002, de la mà d’un entrenador que va deixar una empremta inesborrable.
Emili Vicente només va dirigir l’equip durant uns mesos, però va transformar el vestidor i va aconseguir que el club tornés a competir per un ascens . Àlex Sánchez, Oriol Roch, Robert Font i l’esmentat Pujol, quatre integrants d’aquella plantilla, reconstrueixen per a El Periòdic una temporada marcada per la il·lusió, la competitivitat i una pèrdua que ho va canviar tot . Cal recordar que aquell curs no havia començat amb Vicente a la banqueta. El tècnic de la Seu d’Urgell va arribar a l’octubre per substituir Justo Ruiz, després de les discrepàncies entre l’anterior cos tècnic i la directiva, amb un equip que venia d’acabar 10è la temporada anterior.
Vicente, amb experiència en equips com el Lleida, el Reus i el Balaguer, va aportar una altra manera d’entendre la competició, en un context en què les dificultats econòmiques tampoc no eren alienes a l’entitat pirenaica. «Ens va donar un plus de motivació i de dinamisme, tot allò que genera caràcter en un equip i que et permet arribar on realment pots arribar» , ha recordat Sánchez, qui destaca el compromís d’un entrenador que compaginava la feina a Lleida amb els desplaçaments al Principat per dirigir els entrenaments.
El canvi es va notar especialment en la preparació i en l’exigència diària . Roch, qui considera aquell curs el millor de la seva trajectòria futbolística, recorda que l’arribada de Vicente va suposar «un canvi molt radical, tant físicament com tàcticament». «Ens vam posar molt forts, perquè fèiem l’entrenament que tocava i, quan acabàvem, encara continuàvem amb la preparació física . El ritme que es va agafar va ser molt bèstia, perquè hi havia jugadors molt bons i la intensitat de cada sessió era altíssima», ha assenyalat. Segons esmenta, el tècnic urgellenc va introduir una metodologia pròpia de categories superiors i va aconseguir que l’equip adquirís hàbits més professionals.
L’exigència també es traslladava a les decisions esportives. A tall d’exemple, Roch, acostumat a ser titular, va començar a la banqueta amb el nou míster i va haver de recuperar el lloc. «Em va deixar fora dos o tres partits, però a base de treball vaig tornar a l’onze. Després la relació va ser excel·lent i em tenia molta confiança», ha rememorat.
