Finances per a propietaris

Si Espanya s'obstina en la trajectòria del rentismo, els grans perjudicats seran els qui no puguin comprar. Però els següents grans perjudicats seran els propietaris d'un únic habitatge: els que encara estan pagant hipoteca i els que viuen en l'única casa que posseeixen

La fractura residencial: de la tragèdia individual a l'emergència col·lectiva

En les últimes setmanes han circulat diverses anàlisis que volen explicar el problema de l'habitatge com un conflicte d'interessos. Espanya, segons aquesta visió, estaria dividida entre dos grans grups: els propietaris, alguns dels quals a més tenen algun pis arrendat, i la massa creixent d'arrendataris que no poden comprar.

I encara que pugui ser veritat que els espanyols es veuen a si mateixos així, ocorre que des d'un punt de vista financer –si atenem la riquesa i a la posició de cada persona en la societat– aquesta divisió té escàs encaix. Al contrari, en l'assumpte del lloguer els interessos dels propietaris que només tenen un habitatge estan molt més prop dels inquilins que dels arrendadors.

Ho veurem amb un exemple senzill:

Tots els residents a Espanya tenim dret a una targeta sanitària que ens dóna accés als centres de salut i als hospitals. És una espècie d'actiu del qual gaudim sense haver de compensar-ho individualment. Ara imaginem que aquestes targetes no fossin unipersonals, sinó que es poguessin comprar i vendre, i que ni tan sols tinguessin un límit per persona, sinó que la mateixa persona pogués acumular diverses targetes i llogar-les. Per a anar al metge, caldria llogar una targeta a algú que tingués més d'una o comprar-la al preu que posés el venedor.

La targeta continuaria sent un actiu, però llavors començaria a ser també un cost, una necessitat que cal cobrir en el mercat. Qui tingués una targeta posseiria un actiu però, alhora, en el mateix acte, tindria un passiu: necessitaria consumir-la . El saldo seria zero.

Això és el que ocorre quan es permet que les llicències d'habitatge, que es van pensar exactament igual que les targetes sanitàries, perquè cada família tingués una, es converteixen en un bé de mercat.

De sobte apareixen els arrendataris: que són els qui no tenen cap habitatge i han de pagar només per a accedir als beneficis de viure en alguna part.

Però la naturalesa del patrimoni dels propietaris també canvia: comencen a tenir un passiu inherent a viure en algun lloc. Per tant, mentre visquin, el resultat de sumar l'actiu del seu habitatge al passiu del seu consum serà zero. En el sentit comú això s'intueix en aquesta idea que “és igual quant pugin les cases si sempre hauràs de pagar més per la següent que et compris”.

La macroeconomia reconeix sense parpellejar aquest fenomen. En els comptes nacionals, els habitatges que estan ocupades pels seus propietaris sumen al #PIB amb una cosa anomenada el “lloguer imputat”, aquest lloguer fictici que el propietari s'estaria cobrant…