Negociar amb el Marroc per a continuar negociant

Quan un conflicte tanca diverses dimensions o facetes, és susceptible de ser abordat de manera col·laborativa; és a dir, on totes les parts puguin sortir guanyant, senzillament perquè guanyen coses diferents

Una dona de Rabat amb responsabilitats empresarials a Espanya, i mare de nens hispà-marroquins, m'acaba de dir en les meves classes de negociació geopolítica: “Espanya i el Marroc no sols som veïns i amics, sinó també grans socis i països profundament interconnectats. L'apagada de l'any passat va ser un bon exemple. En un moment crític, la interconnexió amb el Marroc va contribuir a la recuperació del subministrament elèctric a Espanya. Crec que aquests moments també ens recorden que, a banda i banda de l'Estret, ens necessitem i tenim molt més a construir junts.”

Entendre per què estem on estem exigeix una lectura de la història comuna i un coneixement no artificial de les narratives que l'expliquen, que deixo per a un altre moment, en benefici d'abordar unes claus que funcionen en el món empresarial per a afrontar negociacions pluridimensionals. Per cert, quan un conflicte tanca diverses dimensions o facetes, és susceptible de ser abordat de manera col·laborativa; és a dir, on totes les parts puguin sortir guanyant, senzillament perquè guanyen coses diferents. L'acord és possible: la condició necessària és la voluntat de les parts; la suficient el talent per a construir-lo; del segon element no caminem sobrats.

Des de Rabat

El lema constitucional “Déu, la Pàtria, el Rei” uneix fe, territori i monarquia en un sol cos (Constitució del Regne del Marroc, 2011, art. 4). El Rei ocupa el centre d'aquest conjunt amb una doble legitimitat: com a cap de l'Estat és el “garant de la integritat territorial dins de les seves fronteres autèntiques” (art. 42), i com Amir al-Muminin és la màxima autoritat religiosa (art. 41). Per consegüent, la defensa del territori no s'entén com una política de govern, sinó com un deure lligat a la pròpia monarquia.

Des de 1956 el Marroc està embarcat en una recuperació progressiva de les “fronteres autèntiques”. En aquest relat, la Marxa Verda va permetre “recuperar el Sàhara marroquí” (Mohammed VI), i Ceuta i Melilla són els capítols pendents. El Sàhara és la “causa nacional” que uneix a palau, partits i societat, i el Rei la presenta com una tasca que exigeix “la mobilització permanent de tots”. La resolució de la #ONU d'octubre de 2025 es va celebrar com un triomf històric “hi haurà un abans i un després del 31 d'octubre de 2025”.

La pressió exterior reforça la cohesió interna. Com el territori és part de la nació, qualsevol crítica externa es llegeix com un atac a tots. Així, la condemna del Parlament Europeu per la crisi de Ceuta de 2021 no va provocar autocrítica al Marroc, sinó un tancament de files entorn del tron. Les dues cambres del Parlament marroquí van celebrar al juny de 2021 una sessió conjunta extraordinària per a rebutjar la resolució europea.

Política exterior del Marroc: què no es pot passar per alt

En 2022, Mohammed VI va dir que el Sàhara és “el prisma a través del qual el Marroc considera el seu entorn internacional”. Ceuta podria encaixar en aquesta mateixa lògica a curt termini com una carta de pressió. A llarg termini, no obstant això, continua sent un objectiu latent.

El segon front és la rivalitat amb Algèria, principal suport del Polisario. La frontera terrestre està tancada des de 1994, i Alger va trencar relacions diplomàtiques a l'agost de 2021. Enfront d'aquest rival, Rabat s'ha recolzat a Washington i a París. Al juliol de 2024 Macron va escriure a Mohammed VI que el present i el futur del Sàhara s'inscrivien en el marc de la sobirania marroquina. En el seu discurs d'octubre de 2025, el Rei va donar les gràcies de manera expressa als EUA, a França, al Regne Unit i també a Espanya.

El front més complex per a Rabat ha estat la Unió Europea. El 4 d'octubre de 2024, el Tribunal de Justícia de la UE va anul·lar els acords de pesca i agricultura perquè no comptaven amb el consentiment del poble del Sàhara Occidental. A Àfrica, en canvi, el Marroc va canviar d'estratègia, després de 33 anys fora, va tornar a la Unió Africana al gener de 2017 per a defensar la seva posició des de dins. En la #ONU, el Consell de Seguretat va aprovar el 31 d'octubre de 2025 una resolució que pren el pla d'autonomia com a base de la negociació. Amb el Sàhara cada vegada més recolzat en el diplomàtic, Ceuta i Melilla queden com l'últim capítol de les “fronteres autèntiques”.

Negociació en geopolítica: procés, variables, dinàmiques i alternatives

Sovint s'aborda la negociació en termes exclusivament econòmics, quan en realitat hauria de #resoldre atesos els processos i les persones implicades: quins escenaris tenen sentit i quina posició adoptaria cada actor en cadascun d'ells? Gestionar les amenaces exigeix comprendre com s'ha arribat fins aquí? on estem ara? a on anem?

Procés

Algunes accions concretes per a millorar el procés negociador en conflictes geopolítics apunten a:

Millorar la comunicació entre les parts, reduint l'ambigüitat i els malentesos.

Adoptar una perspectiva, entenent els interessos i les restriccions reals de la contrapart. Implica llegir les restriccions del Palau.

Eliminar l'escalada innecessària, evitant que l'emocionalitat prengui el control del procés.

Descobrir les limitacions de la contrapart. Si existeix coneixement o sospita d'un problema que l'afecta, convé abordar-lo en lloc de deixar-ho passar. És necessari tenir present la conjuntura interna del Marroc (protestes de GenZ, atur juvenil, necessitat d'inversió, etc.)

#Prendre un marge de temps quan no s'estigui arribant al punt desitjat. Si la negociació falla, un espai de reflexió i la possibilitat de començar de zero permeten decidir amb major claredat quin comportament adoptar.

Variables

L'anàlisi de la crisi des d'aquest marc conceptual permet identificar quatre grans eixos sobre els quals gira el conflicte entre Espanya i el Marroc entorn de Ceuta, cadascun amb la seva pròpia lògica, el seu propi ritme i el seu propi pes relatiu.

La migració no és només una qüestió de gestió tècnica, sinó que és l'instrument de pressió més eficaç que té el Marroc i, al mateix temps, la vulnerabilitat estructural més exposada d'Espanya. La literatura la denomina “migració coercitiva”, i el Dret de la UE ja la reconeix com a “instrumentalització de migrants”.

Convé distingir tres tensions: 1) la migració subsahariana en trànsit, que usa el Marroc com a plataforma cap a Ceuta i Melilla mitjançant assalts a les tanques frontereres; 2) la migració marroquina directa, interpretada per Espanya i la UE com un instrument de pressió política ja al maig de 2021; i 3) la cooperació en readmissions, l'àmbit on Espanya té més interès a aconseguir compromisos estables, perquè els acords de readmissió de nacionals marroquins en situació irregular porten anys funcionant de manera erràtica.

Les dinàmiques que regeixen aquest eix són de tipus “aixeta”: el Marroc regula el flux migratori obrint-lo o tancant-lo en funció de l'estat general de la relació bilateral, convertint la migració en una variable dependent d'altres contenciosos en lloc d'una qüestió gestionada pels seus propis mèrits tècnics.

L'anomenat “comerç atípic” és una anomalia que cap de les dues parts defensa públicament, però que ambdues han tolerat durant dècades, perquè sosté a comunitats senceres del nord del Marroc i genera ingressos informals. El tancament unilateral d'aquests passos per part del Marroc (Melilla a l'agost de 2018 i Ceuta a l'octubre de 2019), i la seva no reobertura després de la pandèmia, s'interpreta com a part de l'estratègia de pressió general cap a Espanya. La negociació d'una duana comercial formal seria en teoria una solució de suma positiva, la qual cosa suggereix que el bloqueig respon més a motius polítics que tècnics.

La Declaració conjunta de 2022 va recollir aquest compromís, i els primers passos de mercaderies per les duanes de Ceuta i Melilla es van produir al començament de 2025, de manera limitada i experimental. La tardança del seu desenvolupament confirma que l'obstacle és més polític que tècnic.

El Sàhara Occidental probablement és l'eix que més ha condicionat la dinàmica global de la relació en els últims anys. el Marroc considera el reconeixement internacional de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental la seva prioritat nacional absoluta, per sobre de Ceuta i Melilla en intensitat política interna.

Després de la resolució 2797 (2025), Rabat ja compta amb el suport dels EUA, França, el Regne Unit, el propi Consell de Seguretat de la #ONU, i ara Israel, per la qual cosa el Sàhara pesa menys com a moneda de canvi enfront d'Espanya.

La cooperació en seguretat (antiterrorisme, narcotràfic, intel·ligència compartida, etc.) és l'àmbit on els interessos de tots dos països convergeixen de forma més natural. El #CNI i els serveis marroquins (DGST i DGED) sostenen aquest eix, que funciona com a “matalàs” que esmorteeix la crisi en els altres fronts, fins i tot en plena ruptura diplomàtica. Les operacions conjuntes contres cèl·lules jihadistes, que el Ministeri de l'Interior anuncia periòdicament, són la mostra més visible d'aquest canal. Així mateix, aquest canal beneficia la negociació pel fet que el seu baix perfil públic, permet intercanvis d'informació i gestos de bona voluntat sense l'exposició mediàtica de la diplomàcia oficial, servint a vegades de via de comunicació de facto quan els canals polítics estan bloquejats.

Dinàmiques Transversals

Convé advertir tres dinàmiques transversals que ajuden a explicar el funcionament general de la relació:

Vinculació deliberada de variables. el Marroc no negocia la migració, el comerç o Ceuta i Melilla com a assumptes separats: els connecta tàcticament, supeditant qualsevol negociació sectorial a la qüestió del Sàhara Occidental. És un mètode consistent que li permet maximitzar la seva influència utilitzant un únic factor per a obtenir avanços simultanis en diversos fronts.

Asimetria en el ritme temporal. el Marroc opera amb una lògica de crisi puntual i alta reversibilitat tàctica: pot obrir o tancar la “aixeta” migratòria en qüestió d'hores, i revertir la situació poc després, sense major cost polític intern. Espanya, condicionada per la seva pertinença a la Unió Europea i per processos administratius més lents, té una capacitat de resposta molt més limitada, la qual cosa explica per què la iniciativa de cada episodi de tensió sol estar del costat marroquí.

Ambivalència del paper de la Unió Europea . Brussel·les actua alhora com a amplificador del poder negociador espanyol, aportant fons, marc legal comú i suport polític, i com a factor de dilució d'aquest mateix poder, perquè la UE negocia amb Rabat els seus propis interessos migratoris continentals, que no sempre coincideixen amb les prioritats específicament espanyoles a Ceuta i Melilla.

Alternatives bàsiques

Les alternatives són una font de poder, perquè permeten dir que no a l'altra part sense cometre un error.

En el cas del Marroc, una de les seves alternatives consisteix a recórrer a instruments de pressió bilateral com una font de major pressió sobre els fluxos migratoris o restriccions a determinats intercanvis fronterers. També pot reforçar la seva posició en fòrums multilaterals i aprofundir les seves relacions amb altres actors internacionals, reduint la seva dependència d'Espanya i la Unió Europea.

Les millors alternatives espanyoles presenten majors restriccions en el curt termini. Espanya pot reforçar els controls fronterers mitjançant recursos nacionals i europeus, recórrer al marc institucional de la UE per a la gestió de la frontera exterior i diversificar els seus acords de cooperació migratòria amb altres països del Magreb; no obstant això, aquestes alternatives no permeten substituir ràpidament la cooperació estructural que Espanya manté amb el Marroc en matèria migratòria, fronterera i de seguretat.

Aquesta diferència afecta als costos del no acord: per al Marroc, una ruptura podria implicar costos econòmics i diplomàtics, entre ells una possible deterioració de la seva relació amb la UE. A més, Espanya és el seu primer soci comercial, li subministra gas a través del Gasoducte Magreb-Europa en flux invers des de 2022 i, actualment, comparteix amb el Marroc l'organització del Mundial 2030. Aquesta interdependència redueix l'asimetria i és un argument negociador que Espanya pot utilitzar. Per a Espanya, els costos poden #materialitzar de forma més immediata en la gestió de la frontera, els fluxos migratoris, la seguretat i l'estabilitat dels intercanvis bilaterals. La diferent naturalesa i temporalitat d'aquests costos constitueix un element rellevant de l'asimetria negociadora.

Deixo per a la següent tribuna la zona de possibles acords. Per cert, la meva alumna marroquina va afegir: “I l'ocorregut a Ceuta també ens obliga els marroquins a mirar cap a dins. No és anodí que tants joves vulguin #marxar. el Marroc està creixent a gran velocitat, però aquest desenvolupament ha d'aconseguir tota la població. Hem de continuar invertint en educació, sanitat i millors condicions laborals perquè els nostres joves tinguin esperança i puguin imaginar un futur pròsper en el seu propi país”.