Valeria Luiselli, moviment interior: “L'escriptura és com un joc”

Valeria Luiselli (Ciutat de Mèxic, 1983) parla des de Nova York. En algun moment passa un tren i el seu soroll es cola en la conversa. “El soundscape de Manhattan”, assenyala. L'autora dels ingràvids, La història de les meves dents i Desert sonor publica Principi, mitjà, fi (Feltrinelli, 2026), una novel·la en la qual una mare recentment divorciada viatja amb la seva filla adolescent a Sicília. El llibre es mou entre notes, fotografies i carreteres. En la xerrada apunta una postura davant l'escriptura i el món: mirar, escoltar, parar esment. Creu que per a mantenir l'emoció cal mantenir el moviment? Sí, el moviment es pot entendre també com a moviment interior. En aquesta novel·la en particular, hi ha molta interioritat enclavada cap a l'espai aparentment quiet de la interioritat, de parar esment als moviments de la psique o a com la psique percep el món, els records. I en això hi ha aparent quietud, introspecció. Però, ja ficats en això, hi ha un altre tipus de moviment. Esperava desenvolupar la seva definició de pertinença o de casa en acabar el llibre? No m'espero moltes coses. El meu procés d'escriptura està molt marcat per l'inesperat perquè no escric amb un rumb fix. Durant molts anys acumulo observacions quotidianes sense saber molt bé com s'assemblaran. No tinc un objectiu clar, més aviat l'objectiu és notar: estar atenta i notar les coses amb els ulls, amb les oïdes, amb la disposició a absorbir sensorialment, emotivament el món. La nota és la unitat bàsica del meu pensament, i penso en la nota tant com l'exercici de transcriure al paper un instant en el món com també de ser capaços de posar l'atenció. L'escriptura és com un joc? Definitivament, sí. Sempre que penso en això em recordo d'un assaig de Julio Cortázar sobre el conte, sobre la seva poètica. Cortázar parla d'un amic que diu que la literatura és un joc, però agrega: “Però, ull, un joc molt seriós”, en el sentit en què és seriós un joc per a qualsevol nen o nena. Si penses en la manera en què juguen els nens, hi ha absoluta indignació si algú no segueix les regles, si fa trampa, si el joc es descarrila. Hi ha una absoluta fe en l'acord tàcit de com ha de #desenvolupar un joc. I en aquest sentit em sembla un gran joc la literatura: cal asseure una sèrie de regles tàcites i ser molt lleial, furiosament lleial a elles. Llavors, també cal tenir fe. Hi ha un element de fe i, si no volem posar-nos religioses, de confiança profunda. Després del divorci, el narrador compte una sèrie de trobades sexuals que gaudeix i, no obstant això, l'endemà plora. En aquest passatge apareix una frase: “No és tristesa, és polpa”. Què és aquesta polpa? La mateixa narradora no ho entén. I vostè? Tampoc. Aquí estic amb ella, igual de perplexa. Hi ha una cosa molt vulnerable, suau i informe en qualsevol polpa. És com l'interior de les coses. No és el mer os de l'assumpte, però és el que l'envolta.