Com escapar de l'interior d'una balena en 'Whalefall', la pel·lícula de terror i supervivència més “boja i salvatge”

Brian Duffield, expert en terror claustrofòbic, s'alia amb Austin Abrams, l'actor fetitxe de Zach Cregger (‘Weapons’) i Josh Brolin en un extravagant exercici de suspens aquàtic.

La pel·lícula espanyola dels mil remakes ara apunta als Oscar

Exactament un mes després que Resident Evil s'hagi convertit en un dels títols de terror amb millors crítiques de 2026 —un any, d'altra banda, consistentment brillant per al gènere —, tenim al seu protagonista de tornada estrenant Whalefall . Es tracta del jove Austin Abrams, a qui abans havíem vist en sèries com Euphoria , i resulta #haver guanyat la confiança tant de qui dirigeix Whalefall , Brian Duffield, com del que s'està consolidant com un nom clau del terror contemporani, Zach Cregger. Abrams està molt satisfet d'encadenar projectes de tots dos, sobretot després d'haver comptat amb un paper secundari en l'esmentada Weapons .

“Zach Cregger i Brian Duffield sempre estan intentant anar a llocs als quals ningú ha anat abans”, assegura Abrams en conversa amb eldiario.es. “Manegen conceptes molt bojos i salvatges, i m'encanta quan un director tracta de fer alguna cosa que no està segur de poder fer. Com estava narrada Weapons , a través de diferents capítols i perspectives, no és una cosa molt comuna”, recorda Abrams, que un any després d'un dels grans llançaments de terror de 2025 va interpretar a un repartidor en la pitjor nit de la seva vida de cara a Resident Evil .

I després va tocar Whalefall , on curiosament es va retrobar amb un actor de Weapons : Josh Brolin, tan convençut com Abrams que Cregger i Duffield són dos cineastes amb una visió única. “Fa pena dir-ho, però és molt difícil trobar avui dia directors originals”, diu Brolin per part seva, afrontant un any tan rutilant com Abrams davant la proximitat de Dune: Part III , on torna a #posar als ordes de Denis Villeneuve. “Jo he tingut la sort de treballar amb varis. I tots dos ens sentim molt afortunats d'aquests projectes, sobretot perquè tant Weapons com Whalefall parlen de la absurdez de la condició humana. Del ridículs que podem arribar a ser”.

Ocorre, en efecte, que tant Weapons com Whalefall tenen un ampli sentit de l'humor. En totes dues obres, sobretot i igual que en Resident Evil , gràcies a Abrams. L'actor s'ha especialitzat a encarnar a xavals superats per les circumstàncies, alleujant amb les seves reaccions la tensió de cada plantejament. Això és el que Duffield valora més d'ell. “L'humor és important perquè el personatge d'Austin reconeix el guillada que és la seva situació. Molt de l'humor surt de la seva actuació, del reconeixement del ridícula que és la seva situació i que és l'única persona que ha passat abans per una cosa així. Però sense que això impliqui que deixi de fer por. Austin és un mestre en això”.

“En Weapons i Resident Evil ja feia el mateix. Està a punt de morir i mai deixa de ser graciós… encara que potser Whalefall és la pel·lícula menys graciosa de les que ha fet”, adverteix Duffield. “L'humor es converteix en un aliat perquè la situació no sigui tan opressiva, donant-li l'oportunitat de #esplaiar. I el públic respon molt bé a quan Austin fa aquestes coses, però és una història dura”. Aquesta història, bàsicament, compte com Jay, el personatge de Abrams, és empassat per una balena mentre busca les restes del seu pare mort (Brolin) enmig de la mar. Whalefall narra els seus frenètics intents d'escapar d'aquesta xocant situació.

En l'oceà ningú pot sentir els teus crits

Brian Duffield no porta tant temps dirigint com escrivint guions. Abans de #animar a signar la posada en escena ens havíem topat amb els seus llibrets en La sèrie Divergent , The Babysitter o D'amor i monstres . No obstant això potser és Underwater , protagonitzada per Kristen Stewart, la seva carta de presentació més apropiada. En aquest guió ja deixava clar el seu interès per històries minimalistes i tibants, #desenvolupar en un espai tancat (aquí una instal·lació submarina) que resultava tan desafiadora per als personatges com per a ell des del lloc del narrador.

Duffield va cridar l'atenció del públic definitivament amb Ningú et salvarà , estrenada en 2023. En ella la casa de Kaitlyn Dever ( Súper empollonas ) era assaltada per uns terrorífics alienígenes, si bé el més curiós de la proposta és que tot es desenvolupava sense tot just línies de diàleg, en gairebé complet silenci. A aquest director estatunidenc li interessa, sens dubte, aïllar als seus protagonistes, i que la ficció exigeixi d'ell tot tipus de solucions creatives. “Visualitzar l'estómac de la balena va ser la major dificultat”, reconeix Duffield sobre Whalefall . “No hi havia moltes pel·lícules en les quals fixar-nos per a construir un escenari així. Ha estat mèrit sobretot de Ramsey Avery, dissenyador de producció, i d'Aaron Morton com a director de fotografia”.

“Cap de nosaltres havia treballat abans en una situació semblant i estàvem molt emocionats amb el desafiament”. La balena de Whalefall , la balena que s'empassa a Abrams, és concretament un catxalot, i tots es van preocupar que, dins del que cap, la representació de les seves entranyes fos realista. És per això que Duffield nega qualsevol influència de la pel·lícula animada Pinotxo, més enllà que ambdues siguin produccions de Disney (és 20th Century Studios, propietat de la Casa del Ratolí des de fa més d'un lustre, la que està darrere de Whalefall ). “La balena de Pinotxo no era molt anatòmicament correcta”, ironitza Duffield sobre l'animal que, en #empassar al protagonista, també estava culminant un drama paternofilial.

Gepetto i Pinotxo, i ara Mitt i Jay. I, embolicant-los, un film que juga a plaer amb els nervis i la claustrofòbia del públic. “Potser només es tracta de la meva pròpia por als llocs petits”, explica Duffield quant a què va ser el que el va atreure del projecte. “O potser sóc només un membre del públic que tenia gana d'una cosa nova i diferent, i que ara que ha tingut la sort de ser cineasta pot #alimentar”. Duffield ha adaptat per a això la novel·la homònima de Daniel Kraus, i Brolin ja ha estat testimoni d'una cridanera reacció per part dels qui han pogut veure la pel·lícula. “Per com he vist reaccionar a la gent, sembla una cosa important”. “Encara que és difícil descriure-ho. ‘Sí, el prota està atrapat dins d'una balena amb quatre estómacs diferents’. I la gent es queda ‘com?’”, prossegueix Brolin entre riures. “Però la clau està en la relació pare-fill. Això és el que realment emociona a la gent”.

Paternitat i masculinitat

Quan Abrams es llança a la mar per a tenir una desagradable trobada amb el catxalot, és el trauma de la relació amb el seu pare el que li empeny. Així que el metratge de Whalefall està replet de flashbacks d'escenes familiars prèvies a la defunció del personatge de Brolin, mostrant uns conflictes que van quedar sense resoldre, però que, qui sap, podrien trobar una mica de consol o il·luminació a l'interior d'aquest animal. “El meu personatge representa una masculinitat de la vella escola que el fill no té”, sintetitza Brolin. “Quan treus el cap a la masculinitat representada en les pel·lícules antigues, i la compares amb ara… sens dubte hi ha moltes coses que han canviat”.

“I això és just el que separa a aquests dos personatges, que pertanyen a èpoques diferents”. L'agressivitat de Mitt va marcar els records de Jay, alguna cosa que Whalefall representa al detall amb un interès destacat per reflectir l'evolució de la masculinitat. “Així i tot el que el pare va voler donar-li era important, era la seva manera de viure i era alguna cosa que havia d'ensenyar-li… però simplement la manera en què volia fer-lo no funcionava. I rebutjava fer-ho d'una manera diferent, encara que alguna cosa es va quedar amb el fill, i el veurem #manifestar en una situació de vida o mort”.

En efecte, i per molt desagradable que fora la seva educació, els ensenyaments de Mitt seran claus perquè Jay sobrevisqui. “Tot part d'aquesta tensió”, complementa Abrams. “Jay hauria volgut a algú diferent que es comuniqués amb ell de manera diferent, però ni tan sols sabia com dir-ho. No podia deixar de ser ell mateix, però va intentar #adaptar al que el seu pare volia, funcionés o no. I tot portava a una relació complicadíssima que gairebé ningú podia entendre”. Però que el públic de Whalefall , segurament, sí que pugui reconèixer. “Tots tenim algú en la família amb el qual no podem discutir, a qui li volem dir alguna cosa i no podem. Crec que és bastant universal”.

Per la seva part Duffield és conscient que és aquesta relació, abans que el ben planificat que estigui el metratge dins del catxalot, la que finalment determina l'impacte de Whalefall . “Crec que tothom posa en peus, en la seva vida pública i la seva vida familiar, algun tipus de performance . Mentre que en principi el personatge de Josh Brolin sap exactament qui és, el personatge d'Austin és molt més jove i encara tracta d'esbrinar-lo. Tots dos homes són molt més diferents del que pensaven que serien”. Com passa sovint entre els pares i els fills.

Aquesta situació tipus Pinotxo contribuirà al fet que Jay descobreixi unes quantes coses. “Quan Austin està en la balena, no hi ha res més. Està només, no ha d'impressionar a ningú, no el preocupa que ningú pensi que és un tipus dur. Està tan sols com ningú ha estat en el món i pot #mostrar tan vulnerable i espantat com pugui”. Aquesta actitud facilita que Abrams ens lliuri una altra d'aquestes interpretacions encantadores a les quals ja ens ve acostumant, alhora que els flashbacks amb Brolin il·lustren una altra faceta del personatge. “Va ser molt divertit treballar aquests canvis d'actitud”.

“Quan estava amb el seu pare tenia aquest escut, aquests murs. Però quan està en la balena no té per què fingir res”. Obrint pas, llavors, a la catarsi i a alguna cosa semblança al perdó. “L'objectiu és que puguem ser amb la nostra família, amb tots, tan sincers i oberts com sigui possible. I això és el que la balena li donarà”, conclou Duffield. Tant de bo fos més fàcil parlar amb el nostre pare des de terra ferma en lloc d'haver de passar per l'estómac d'un catxalot per a comprendre-ho, però cada persona enfoca la seva teràpia com bonament pot.