"Hòstia, vols dir que ha de fer això, el teu pare?"

“Hi ha gent que em diu: «Hòstia, vols dir que ha de fer això, el teu pare?»”, admet en Roger Sanglas (Torelló, 1988). “Sí, a vegades em diuen: «Fins quan, Josep?» Ja em pararan. La vida ja et para. Però mentre pugui aniré fent”, somriu en Josep Sanglas (Torelló, 1957). Pare i fill han participat a l’última edició del Tor des Géants, una de les grans curses d’ultraresistència del món. Són 330 quilòmetres per la Vall d’Aosta, a Itàlia, amb 24.000 metres de desnivell positiu, pels volts del Cerví, el Mont Blanc i el Monte Rosa. “En realitat són 360 quilòmetres i gairebé 26.000 metres de desnivell”, matisen. Van començar en el món de les curses de muntanya ja fa molt de temps. “Sempre m’ha agradat la solitud i m’encanta aquest moment d’estar amb un mateix. En aquestes curses arriba un punt que passes del nivell físic al mental, i això a mi m’atrapa. Et dona una llibertat que no la trobo en cap altre lloc. En un sentit de no tenir preocupacions, de no tenir lligams. De ser jo amb jo mateix i deixar de banda moltes coses: materials, sentimentals. El cap et fa anar endins. Aquest punt és el que m’ha atrapat”, admet el fill. “Jo quan sortia de la feina necessitava una descàrrega física. Era com quan engeguen un gos que ha estat estacat tot el dia”, apunta el pare, ara ja jubilat. Mentre corre recorre la seva vida: “Penso què he fet, què em queda, cap on vaig. M’agrada la soledat i m’encanten les nits a la muntanya. Els cels estrellats, les línies que dibuixen els frontals en la foscor. Tot això no té preu”. Cada any fan uns 3.000 quilòmetres i uns 150.000 metres de desnivell positiu entre curses i sortides. El 2018 va fer l’Ultra Trail del Mont Blanc. El 2019 va fer el Tor des Géants i sempre havia pensat que volia tornar-hi amb el seu fill. “Em feia molta il·lusió poder-ho fer junts. És una cosa que poques famílies poden dir”, diu en Josep, feliç. Així es van plantar a la sortida, al poble de Courmayeur, als peus del cim d’Europa. En Roger va ser el millor corredor de l’estat espanyol, amb un temps de 87 hores i 47 minuts. Va ser 34è de la general de la cursa, amb 1.500 inscrits de 86 països i 690 finishers. Quan passava pels avituallaments avisava que al cap d’una estona passaria el seu pare. “Cada cinquanta quilòmetres agafava el mòbil i preguntava: «Com està el meu papa, ai, el meu pare?»” “En aquestes curses de 150 quilòmetres cap amunt tens moments dolents. Sempre tens alguna cosa que no va bé: les cames, la panxa, el cap. Tens moments de desànim, de parar”, explica. Però toca sobreposar-se i seguir caminant. La primera nit no va dormir. “A la segona, cap a les 6 de la matinada, em va venir una borratxera de son en una baixada”, admet. En total va dormir poc més d’una hora en tres dies i mig. En Josep va dormir dues hores en cinc dies i mig. En aquest món cal aprendre l’art dels microsons: “Tanques els ulls i els obres al cap de 10 o 20 minuts. No saps si has dormit o no, però ja no tens aquella paranoia. És un reset”.