La lluita pel rei durant la campanya
Reconec que, per un moment, al veure coincidència a les portades espanyoles em va semblar que no estava tot perdut i que la polarització no s’ho havia carregat tot (encara). Que en plena campanya electoral fos impossible distingir si un titular de primera pàgina corresponia a un apologeta del sanchisme o bé a un dels seus crítics irredempts i furibunds feia pensar en el miracle de la reconciliació. El desglaç de les dues Espanyes! Mirem aquestes dues portades, a veure si s'endevina quina és d’El País i quina d’El Mundo: “El rei, als ceutins: «No us deixarem sols ni indefensos»” i “«La nostra obligació és defensar una part irrenunciable d’Espanya»”. El mateix passaria si afegíssim l’Abc i La Razón. En totes se cedeix la paraula a Felip VI, sense cap gir semàntic que permeti deduir una crítica al sanchisme. ¿Vol dir això que el rei aconseguia ser el punt d’unió de les dues trinxeres? ¿L’autoritat que ningú no discuteix? No nego que hi hagi un punt d’això, perquè l’embolic que sustenta els grans mitjans espanyols té els mateixos fonaments que la monarquia, la judicatura o el bipartidisme sorgit de la Transició. Però diria que el factor predominant d’aquesta falsa germanor és l’intent d’apropiar-se de la figura del rei, amb objectius diametralment oposats. Quan la dreta el treu a passejar en primera pàgina, està dient: “Aquest sí que defensa Ceuta, i no el sòmines de Sánchez”. Quan ho fa El País, trasllada la idea que el rei –que té una capacitat d’actuació i discurs severament tutelada pel govern– és el representant de l’Estat, o sigui de Sánchez, adreçant l’espinosa qüestió ceutina. És la manera de dir que la ciutat autònoma no està deixada de la mà de Déu, o d’Al·là, en contra del relat de la caverna. Així que, ¿reconciliació?, ¿monarquia com a pal de paller?, ¿mitjans no partidistes? Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir.
