L'esquerra existeix, la dreta resisteix
Sobre Feijóo se cern una vegada més la maledicció de les campanyes electorals. És alguna cosa amb el que es podia comptar. El president del #PP lidera les enquestes des que es va fer amb les regnes del partit, va guanyar les eleccions de 2023 i és el favorit per a ser el pròxim president del Govern. És a dir, que és l'enemic de tots. Sent així, les seves paraules s'esbudellen sense contemplacions i els seus errors s'exploten amb megafonia. És el normal i els responsables de la campanya popular ho assumeixen. Res nou aquí. Més interessant és una altra característica que ho converteix en objecte d'enderrocament. A l'Espanya política d'avui, la principal virtut del #PP és el seu intent de ser l'única cosa votable per a la gent corrent. A Feijóo se li presenta com un tou i un extremista, un inepte i un manipulador, un Maquiavel i un Rajoy. Tot alhora, amb la condició de desdibuixar el que en realitat és: un home moderat, que continua aspirant a governar segons les regles del 78 i que vol ser el candidat que més s'assembla a l'espanyol mitjà. Falta per veure la translació d'això a les urnes. Les enquestes s'han anat ajustant en aquestes primeres setmanes i situen al #PP a la baixa i al #PSOE i Vox a l'alça. La temptació de treure conclusions ràpides és aquí, però queda més d'un mes per davant i tots els plats forts estan per servir, inclosos els debats televisius i les novetats dels nostres dies, com les entrevistes amb Jordi Wild, territori ignot. Realment, el plantejament de l'avançament electoral li ha sortit malament a Pedro Sánchez. Va convocar a tota l'esquerra a una campanya de tall social amb l'habitatge com a excusa i la mobilització de masses com a palanca, però per a quan Montse Mínguez va haver de dimitir la hipocresia d'aquesta retòrica ja havia acabat amb el pla. Així, els dies han passat de Maricarmen a les pensions, el petó, Milei i Broncano, sense cap discurs recognoscible més que el de la remuntada. Els socialistes s'han lliurat a la tàctica de la batedora i van introduint un tema darrere l'altre en el debat públic sense que doni temps a discutir ni analitzar res. Assumptes suposadament impactants es fiquen en campanya a martillazos, es genera la polèmica de la jornada i quan algú intenta reaccionar ja es té preparada la següent performance. I així fins al 29-N, fent callar tota la resta, de Ceuta a la corrupció, els trens o la immigració. El #PSOE traspua optimisme. Sánchez puja en les enquestes. L'esquerra existeix, clar. En un escenari en el qual el centre i la dreta estaven hipermovilizados i l'esquerra deprimida, qualsevol arravatament serveix per a #animar. Hi ha molts milers de persones desitjant votar al #PSOE, això és ben sabut. Recordin 2011, amb el país arruïnat i les cues de l'atur desbordades. El #PP va treure majoria absoluta, però aquell #PSOE desnortado va aconseguir set milions de vots. Recordin l'amarga victòria d'Aznar en 1996, amb els socialistes enfonsats en la corrupció i la guerra bruta. Nou milions i mig de vots va treure Felipe González.
Amb l'esquema d'aliances actual, podria haver seguit en el poder. El #PSOE mou a indecisos i recupera vot jove i femení. La gent s'està activant i l'enquesta de Sigma Dues estima una participació del 77%, que seria una de les més altes de la història. Però els socialistes continuen perdent 700.000 vots cap a la dreta, i #PP i Vox sumen 196 escons en l'escenari més probable. Sánchez vol guanyar en vuit setmanes el que ha perdut en vuit anys, però de moment això és el que hi ha.
