Jaime Lorente: «No em dedico a això per la catifa vermella»

Jaime Lorente (Múrcia, 1991) arriba a la Casa d'ABC després d'un matí travessant Madrid d'entrevista en entrevista. Seria l'habitual en la seva carrera, però no ho és. Perquè res d'aquest enrenou té a veure amb una nova temporada de 'La casa de paper' o de 'Elit', fenòmens de masses que ho van catapultar a una exposició pública en la qual, reconeix, no se sent còmode del tot. Si el murcià és aquí és perquè ha fet el salt a la direcció, un gir copernicà a la seva carrera en la qual es despulla del que el món esperava d'ell per a #convertir en un autor que mira als marges de la societat amb compassió i elegància. Perquè hi ha molta «ètica i estètica» en la seva òpera preval, que ha titulat 'El mal fill'. Una història de relacions familiars, del pes de la culpa i de les vides al límit provocades per la malaltia de l'addicció que parteix de la novel·la homònima de Salvador #S. Molina. -Què tenia aquesta història que li tocava tan de prop?-Tots els projectes que vaig valorar abans per a dirigir tenien una connotació autoral molt forta i en tots treballava els esquemes familiars creats per a sostenir a una persona que sofreix una addicció. No volia centrar-me en el periple del malalt, sinó en el que succeeix al seu voltant. Quan va arribar aquesta novel·la, tenia tots els elements que buscava: les cures, la cerca incessant d'amor, la falta de gestió emocional i la violència heretada que volia reflectir en la meva pel·lícula.-En totes les òperes primes sol haver-hi un component molt personal. Què hi ha de la seva vida en aquest 'mal fill'?-Comparteixo una mica amb cada personatge. Amb el pare, comparteixo una etapa de foscor important en la meva vida; haver-la travessat em permet mirar al personatge sense jutjar-lo, alguna cosa que em semblava fonamental, ja que el context social és un altre dels grans protagonistes de la pel·lícula. Em pregunto què hauria estat d'aquest pare si hagués tingut l'oportunitat d'ingressar en un centre de tractament sense que costés una fortuna. Amb Rubén (el fill) comparteixo aquesta falta de gestió emocional, aquesta manera d'intentar recollir el que pot de la seva vida i acabar gestionant els devessalls d'emoció a través de l'autodestrucció. Però també comparteixo amb l'àvia i amb Rubén aquesta necessitat de cuidar, de ser cuidat i de prioritzar l'amor. He intentat que la pel·lícula tingui un halo esperançador: malgrat els conflictes tan durs, els personatges sempre acaben triant l'amor com una decisió i un treball diari.-L'actor Diego Luna va comptar aquí que la seva primera pel·lícula com a director va sorgir després de ser pare, ja que la paternitat va canviar la seva necessitat de contar històries i tenir una veu pròpia. Aquesta ansietat per narrar li ha arribat també amb la paternitat?-Crec que té molt a veure amb la paternitat i amb moments vitals meus. Sento la necessitat de crear el meu propi llenguatge per a donar curs a les coses que m'inquieten.

Un pot #expressar a través dels personatges que interpreta, però el nivell d'intimitat que aconsegueixes en dirigir una cosa creada per tu des de l'inici és incomparable. La manera que m'ha ressonat i com em sento realitzat… Uf, incomparable. -A molts cineastes els costa prendre decisions en la fase de guió perquè hi ha massa temps per a pensar, a diferència del rodatge, on tot és immediat. Com va viure aquesta solitud creativa?-Quan entro en un procés creatiu, el meu cap va a mil. No em caso amb cap idea fixa, però he après a reconèixer les decisions determinants que havien de #respectar perquè el guió avancés. Arriba un moment en què, si et passes de creatiu, comences a desvirtuar l'obra i el propi guió et rebutja les idees. Salva, l'autor de la novel·la, és qui signa el guió, però jo li he acompanyat en les decisions clau que definien el rumb de la història. Era important que tinguéssim una comunió total. Vam introduir un salt temporal necessari per a veure les conseqüències a llarg termini dels traumes del personatge i ha estat un procés de col·laboració molt bonic.-Com maneja la responsabilitat de saber que des del primer fins a l'últim pla depèn de vostè?-Em fa sentir molt bé. Això ho he dit abans i pot sonar estrany escoltar-ho, però és cert: he sentit més síndrome de l'impostor actuant que dirigint. Això és meu, és una declaració d'intencions: és la meva forma, és la meva visió. No m'he posat cap escut, he anat a pit descobert. I tinc la pel·lícula que volia contar, que ja em sembla alguna cosa complicadíssim. És una pel·lícula honesta, i això ho dic amb orgull: t'agradi o no t'agradi, és una pel·lícula honesta.-Quina és aquesta declaració d'intencions?-Anant a l'emocional, són temes que em traspassen, que em mobilitzen: l'addicció, els recursos que té la gent addicta per a #tractar, de la dificultat de viure amb una malaltia que necessita sí o sí tractament, els esquemes familiars que es generen entorn de les famílies que tenen una vida molt puta. Em semblava important contar la història de persones que, malgrat això, decideixen ensenyar a viure a través de l'amor. A nivell estilístic, també és una reivindicació de com concebo el cinema: l'estètica és tan important com l'ètica. -No hi ha res més social i humà que la família d'un…-Està passant: ara que ens estem replantejant com a societat, estem comptant al cinema un munt d'històries que tenen a veure amb el patern i matern filial. Quan un comença a #replantejar qui és i què vol fer en la seva vida, sempre torna al que ha mamat: la seva infància, la seva educació… La família. I aquí hi ha una cosa que solucionar forta.-Com se soluciona?-La clau per a solucionar aquestes herències familiars és el perdó, l'escolta, el no judici i la vulnerabilitat.I a això m'ha ajudat molt ser pare. Jo he tingut una relació meravellosa amb els meus pares, però fins que un no té un fill no entén als seus pares i el difícil que és criar.

Ser pare és l'única carrera en la qual et donen el títol abans de començar a estudiar.Vaig ser un nen molt inquiet que es feia preguntes que no eren molt coherents amb l'edat que tenia. Crec que me les feia per la meva proximitat amb la poesia-Quins referents té a nivell cinematogràfic?-Cap, zero referents. Admiro a molts cineastes, però quan preparo alguna cosa, em torno un ermità. Deixo de consumir cinema perquè em sembla perillós utilitzar el llenguatge creat per uns altres per a comptar el meu. Em passa igual quan actuo. Vull que la meva obra sigui un univers propi i definit.-Gaudeix sent aquest «ermità»?-Sí, perquè estic en el meu, i no hi ha res més universal que això d'un mateix. -La pel·lícula mira a uns anys durs però sense tecnologia, potser temps més senzills. És vostè nostàlgic?-Hi ha una mica de tot. La complexitat de la vida no canvia, només canvia de lloc. Ara estem absolutament esclaus de la tecnologia i de tant engañatonto que ens té embadalits i perduts. Les clíniques de desintoxicació ja tracten a gent amb problemes d'addicció a la pantalla. És una forma nova de droga. És el diable que va #camuflar i #reinventar per a fotre't la vida i acabar esclau, que és el que fa la droga, fer-te esclau. Abans teníem un altre tipus de dificultats, però també aquesta llibertat de jugar al carrer. Jo sóc de la generació que just va fer aquesta transició cap a les pantalles. Jo mai em vaig enganxar als videojocs i per això no vaig deixar el carrer, on tenia a un amic amb el qual gaudia molt.Jaime Lorente, director de 'El mal fill' Belén Díaz-Quin pes té la religió en aquest moment de la teva vida i en la pel·lícula?-És una cosa absolutament fonamental en la meva vida. És imprescindible. I a l'hora de treballar ha estat molt present, no sols per referències, encara que n'hi hagi, també per mi i perquè l'imaginari de l'horta està ple d'aquestes imatges. Per a mi, la religió és una manera d'enfrontar la vida, és una mirada d'amor i de respecte a pesar del que molta gent pugui opinar. És la gran carta de respecte, amor i empatia universal. És la forma des de la qual enfronto el meu dia a dia en la meva labor com a pare i treballador i com a persona que conviu amb altres persones.-Aquest «treballador» que esmentava no és el que la gent pensa de catifa vermella i photocalls…-Aquesta part pública i visible és la que menys m'interessa i la que menys suporto. Mai m'he dedicat a això per la catifa vermella. Aquesta és la part més complicada i la que més se sofreix. Jo conto aquesta història de 'El mal fill' perquè em transforma i m'emociona. Es passa malament perquè el nostre treball és molt emocional i té molt d'exposició de la teva persona. Fins i tot en un càsting, si ho fas malament, sents que t'invaliden com a persona perquè treballes amb les teves eines humanes. Tens un estrès emocional que desgasta i això combrega amb 12 hores de feina diària, amb horaris bojos, fred, calor…Mai m'he dedicat a això per la catifa vermella. Aquesta és la part més complicada i la que més se sofreix.

Jo conto aquesta història de 'El mal fill' perquè em transforma i m'emociona. -Es coneix realment el sacrifici que hi ha darrere de fer una pel·lícula?-Si coneguessin una mica més de l'ofici igual la vida pública seria més llevable. Em fa ràbia que ens posin en llocs tan alts. Perquè la meitat de nosaltres no sabem més que fer la nostra feina i no tenim ni idea de moltíssimes coses que ens pregunten i de les quals ens empenyen a fer declaracions. Hi ha coses que dius i penses, «quina ximpleria acabo de dir». Passa en els canutazos de la catifa vermella: estàs a un nivell d'estrès altíssim perquè estàs entre gent, crits, fotògrafs… i et fan preguntes que t'enxamparan. I de sobte t'estan picant tres dies per una estupidesa que no saps que has dit. Però bo… -Amb què somia com a director?-Amb continuar dirigint. Ja estic escrivint el meu segon guió, de zero. M'apassiona el lloc en el qual em trobo ara mateix. -La fama li ha obert portes o les hi ha tancat?-Totes dues coses, clar. M'ha costat molt aixecar la meva òpera preval perquè els llocs als quals tocava no els hi esperaven. També és un avantatge perquè he currado moltíssim gràcies als treballs que he fet. Si em vull queixar, em puc queixar i si no, tinc moltíssim a agrair. -Es va veure temptat d'actuar en la seva pròpia pel·lícula?-Al principi em va semblar una gran idea, però després vaig decidir que no. I encara sort. D'una banda, volia donar treball a companys de professió, que em sembla important donar treball a actors i actrius, que donat el nivell d'atur que tenim no és poc i sembla que ens demanen idees per a donar treball a… no sé, és una cosa que em costa entendre, però no em vull continuar ficant en aquest assumpte. Cal donar treball als actors. Sí he notat que l'energia que demanda la direcció és totalment contrària a la que requereix l'actuació; de moment, ho veig incompatible.-A l'ésser un actor popular, especialment entre el públic jove, aquesta pel·lícula pot obrir les portes del cinema social a un nou grup d'espectadors?-Tant de bo que sí. Molt del 'feedback' que he rebut és del tipus «no m'esperava una pel·lícula així de tu». Jo interpreto els papers que m'ofereixen, però com a creador, estic molt més prop del que transmet aquesta pel·lícula. Al final, el que m'emociona és el social, els conflictes socials. Espero que serveixi perquè la gent ompli les sales i descobreixi aquest tipus d'històries.-Com va ser treballar amb els nens?-Ha estat una fortuna. Abel de la Font, que interpreta al nen, és el fill d'Óscar de la Font, i està tocat per la vareta; té un nivell de sensibilitat i empatia brutal. Darío és un altre crack. Ha estat meravellós, una sort enorme; el repte és protegir-los de l'energia violenta que a vegades pot tenir un set de rodatge. Perquè ells han de jugar sempre. -Hi ha una sensibilitat molt particular en la pel·lícula… Se sent reconegut en ella?-És una pel·lícula que es caracteritza pel que no es diu.

Jo vaig ser un nen molt inquiet que es feia preguntes que no eren molt coherents amb l'edat que tenia. Crec que me les feia per la meva proximitat amb la poesia, perquè de petit llegia molt gràcies a que la meva germana Almudena, que em va fer enamorar-me de la poesia; i totes aquestes preguntes em ressonaven. -Quant influeix la lectura en la seva pulsió per dirigir?-Moltíssim. La lectura és l'altre univers infinit, és el refugi que et permet sortir d'on estàs. M'inspira constantment. -Es veu escrivint una novel·la?-No, no m'agrada escriure. I mira que tinc un poemari publicat amb tots els poemes que escrivia d'adolescent, que en aquells dies escrivia moltíssima poesia. És fort: m'encanta crear i no m'agrada escriure. No ho gaudeixo. Gaudeixo ideant i pensant però a l'hora de posar-me, no.