Els jutges en temps de còlera

La toga dels advocats, fiscals, jutges i magistrats és obligatòria a Espanya des de fa 150 anys, d'acord amb una llei orgànica. Simbolitza la imparcialitat, la solemnitat i l'autoritat de l'administració de justícia. Però la veritat és que no tots els que la porten poden presumir de tals atributs, però això és així perquè no tot el que es vesteix amb ella és capaç de #deixar els seus biaixos a casa, quan entra en els palaus de justícia. Aquest requeriment d'imparcialitat s'ha complicat enormement en un món on ens costa distingir el que és veritat i el que no, fins i tot als jutges que vetllen per ella. I no sols per la intel·ligència artificial o els algorismes. Aquests jocs de mans amb la mentida –que amb evident mala fe alguns han redefinit com a postveritat– és el que caracteritza al nou tsar de Rússia, però també a Donald Trump, Javier Milei, Nayib Bukelele i tants altres oligarques que dominen la Terra. Si per als jutges és complex administrar justícia, encara ho resulta més en temps en què els polítics ofereixen una mitologia, més que una opció per a millorar les vides dels seus ciutadans. En el llibre El mag del Kremlin , de Giuliano dóna Empoli, que ha estat portat al cinema, relata l'ascens de Vladímir Putin al costat de Vladislav Surkov (Vadim Baranov en l'obra), qui li diu rotund: “#Deixar d'inventar històries, comenci a inventar la realitat!”. Tot aquest preàmbul ve al cas que va resultar tota una experiència escoltar a Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional, en Fòrums d'Avantguarda, un magistrat que ho ha estat tot en la justícia d'aquest país. Em quedo amb algunes de les seves frases més rotundes: La justícia tardana no és justícia, la gent no entén fàcilment que hi ha un òrgan (el #TC) que està per sobre dels tres poders de l'Estat, les discrepàncies davant les sentències són respectables però una altra cosa diferent és la seva no acceptació, hi ha un excés d'utilització de les acusacions particulars o un canvi en la Constitució avui és gairebé impossible. Escoltant-li sense toga, però igual de solemne, vaig recordar la frase de Montesquieu: “La independència del jutge és el cor de la justícia”. El problema d'aquest país és que a vegades té serioses arrítmies.