Renée Levi i Audemars Piguet transformen la façana brutalista de la Hayward Gallery

Londres. Façana del Hayward Gallery. Renée Levi presa gairebé per complet la finestra rectangular de l'edifici (el seu característic ‘ull’) i converteix un dels edificis més recognoscibles del brutalismo londinenc en una cosa diferent. Una bèstia a tot color. És una superfície viva, travessada pel gest i una pintura que sembla voler escapar d'aquest marc que ni existeix. “I es diu September, que és un nom de dona i el d'un mes que ens fa pensar a tots perquè refereix també a la inestabilitat i transició característica d'aquests dies”, sosté l'artista. La proposta, una comissió conjunta de Hayward Gallery i Audemars Piguet Contemporary visible fins al 15 de novembre en aquesta façana singular, és la primera gran intervenció pública de Levi al Regne Unit. I no. Ni té lloc en una galeria a l'ús. Ni és una exposició a l'ús. Ni cal entrar en una sala, seguir les indicacions i avançar en silenci encadenant obres. Aquí la peça està fora. Exposada al temps. A la ciutat i als seus sorolls. “Als transeünts i a aquesta particular indiferència londinenca que pot ser la millor prova d'ego per al més gran dels artistes”, reflexiona la creadora formada en la HL Muttzen/Basel en una demostració que coneix molt bé les condicions concretes de cada espai. Levi,nascuda en 1960 a Istanbul (“encara que als quatre anys ens traslladem amb la meva família al cantó de Argovia de valls fèrtils i boscos de precisa densitat geomètrica per a després cedir a la urbanitat de Basilea”, resumeix), entén la pintura com alguna cosa que succeeix. Aquesta pràctica capaç de filtrar, revelar, amagar o modificar una superfície. Per això la seva obra té menys a veure amb decorar l'espai que amb alterar-lo. Amb la seva intervenció l'arquitectura de la Hayward Gallery ha deixat de ser el fons per a #convertir en el gran interlocutor. Els seus volums de formigó, els finestrals, les passarel·les i aquesta geometria tan poc disposada a ser amable, tan brutal, ofereix a l'artista el perfecte contrapunt. “El resultat no vol amagar l'arquitectura sinó fer-la més evident”, resumia feliç de treballar així en una època en què tantes imatges neixen ja pensades per a viure en una pantalla. Ella retorna la pintura al cos. A l'escala. A la densitat dels materials. A la distància que cal recórrer per a veure-la i a la dificultat per a poder mirar l'obra d'una sola vegada. La tela que utilitza tampoc és una elecció innocent. “Introdueix malla i les seves transparències, límits i accidents. Obliga al fet que la reparació i el color negociïn amb la superfície”, compte per a admetre que és una pintura que “literalment necessita de l'edifici, d'aquest, per a acabar d'existir”. Es percep que darrere d'aquesta explosió de color està el seu pols, la seva mà, la seva decisió fins i tot quan l'obra adquireix proporcions gairebé monumentals. No perd la intimitat. I aquí ve el més interessant. La seva mirada no ha suavitzat ni feminitzat en absolut el Hayward.