Si no pots convèncer els electors, canvia el cens
Durant gairebé dos segles, el cens electoral ha estat, segurament, la part més avorrida de la democràcia. Una llista. Noms, adreces, dates de naixement. Burocràcia en estat pur. Una feina de funcionaris amb maneguets que ningú no mirava fins el dia que calia anar a votar i hom descobria -amb sorpresa i indignació- que no hi constava. Res. Rutina… Fins ara. Perquè de sobte aquesta llista avorrida es va convertint –aquesta tardor– en camp de batalla principal de tres de les eleccions, pel cap baix, que tenim a prop. I això –la coincidència i la coincidència en l’ús que en fan els grups autoritaris– ens hauria de preocupar molt més que no sembla.
A l’Índia – ho explique en la Pissarreta d’avui – la comissió electoral ha emprès una “revisió intensiva especial” que va començar a Bihar i que ara s’estén pràcticament a tot el país. A Bihar el resultat va ser que sis milions i mig de persones van desaparèixer del primer esborrany, i que, després de les reclamacions, el cens definitiu tenia gairebé cinc milions d’electors menys que el dia abans. El govern, autoritari, de Modi parla de “infiltrats”, de morts i de duplicats. Però l’oposició –encapçalada per l’original Partit de les Paneroles– parla d’una purga dels pobres, dels immigrants interns i dels musulmans, que casualment són els qui menys voten el BJP, en el poder. La prova documental de ciutadania –en un país on milions de persones no han tingut mai un paper oficial i no saben exactament quin dia van nàixer– és un filtre que ja sap a qui deixarà fora abans de començar. I el govern de Modi el fa servir de manera estratègica per redibuixar el cens a favor seu.
També als Estats Units, tres setmanes abans de les eleccions de mitjan mandat, el Departament de Justícia ha demandat trenta estats per haver aconseguit els censos complets, amb dades que la llei protegeix, i el president Trump ha signat una ordre executiva que exigeix de demostrar la ciutadania per inscriure’s al cens. Ara com ara, els tribunals tomben les demandes l’una rere l’altra i fins i tot un jutge nomenat per George W. Bush s’ha permès de demanar en veu alta quin era el propòsit real de tot plegat. La pregunta –evidentment– és retòrica: un cens centralitzat a Washington seria una eina formidable per a decidir qui pot votar i qui no. I, per tant, per a crear les possibilitats idònies per a guanyar.
I a l’estat espanyol, set setmanes abans de les eleccions del 29-N, ningú no sap del cert encara si quatre-cents mil electors podran votar o no. La llei dels néts –pensada com a reparació per als descendents dels exiliats– va ser eixamplada per una instrucció del govern que presumia l’exili de tothom que havia emigrat entre el 1936 i el 1955. El cens exterior ha crescut, així, d’un 18% en tres anys i hi ha dos milions més de sol·licituds en tràmit, però ara el Suprem, a petició de Vox, n’ha suspès els efectes electorals. I la batussa, una més, entre els uns i els altres s’ha desfermat.
