Les vides que no vivim

* L'autora forma part de la comunitat de lectors de La Vanguardia T'ha passat alguna vegada pensar en alguna cosa que no vas fer i sentir un nus en l'estómac? Sent sincera, pensava que això només passava amb esdeveniments grans, d'aquests que saps que poden canviar-te la vida. Avui sóc més conscient que també pot aparèixer amb decisions que no prenem, oportunitats perdudes o qüestions molt més del dia a dia. Una de les coses amb les quals més m'ha ocorregut ha estat en recordar alguna conversa que vaig deixar passar perquè vaig pensar que l'altra persona i jo anàvem a estar sempre aquí, que ja hi hauria temps i en algun moment trobaríem l'ocasió. Després una s'adona d'una cosa tan evident com que ni l'altra persona ni jo vivim eternament. Contínuament ens estem deixant vides i experiències sense viure. Quan prenem una decisió triem un camí i deixem altres possibilitats enrere. No estic segura de gairebé res, però sí que crec que, si alguna d'aquestes altres opcions roman molt present al nostre cap, pot tornar després, fins i tot quan pensàvem que ja estava col·locada en algun racó del passat. A vegades basta una frase, algú que ens recorda a una altra persona o una situació semblant perquè torni a aparèixer. I amb ella arriba la pregunta de quina hauria passat si haguéssim fet les coses d'una altra manera. Aquí entrem en un terreny complicat perquè podem imaginar mil respostes, però cap podrà #comprovar. Aquesta part de la nostra vida mai va arribar a succeir. Quan una decisió sí que va ocórrer, encara que sortís malament, tenim una història real. Sabem què vam fer, quin vi després i el lloc que va acabar ocupant allò en la nostra vida. Amb els anys fins i tot podem mirar-ho d'una altra forma, entendre millor per què decidim el que decidim o acceptar que ens equivoquem i seguim endavant. Amb allò que deixem sense fer la cosa canvia. Com mai va tenir un desenllaç, la nostra imaginació, o millor dit, en el meu cas el meu Cotorrilla —així crido a la meva ment quan es posa jartible i no deixa de donar-li tornades a alguna cosa—, disposa de moltíssim espai per a reconstruir-ho i convertir-ho en alguna cosa molt millor o molt pitjor del que probablement hauria estat. Investigant sobre aquest tema, vaig trobar els treballs de Thomas Gilovich i Victoria Medvec sobre com canvia el penediment amb el pas del temps. Els seus estudis van trobar que les decisions recents que van sortir malament solen pesar-nos bastant, mentre que, quan mirem cap a un passat més llunyà, comencen a ocupar més espai algunes de les coses que deixem sense fer. Això, per a ser-te sincera, em va fer pensar, però no perquè creu que la conclusió sigui llançar-nos a tot per a evitar futurs penediments. No, ni molt menys. Cada persona viu unes circumstàncies concretes i qualsevol decisió important es barreja amb elles.