Miceli: els fongs d'Estònia com a metàfora de comunitat i connexió

Va escriure una vegada el poeta i assagista Gary Snyder: “Sembla evident que hi ha per tot el món certes forces que han treballat al llarg de la història cap a un estat de coses cultural i ecològicament il·luminat [...] taoístas, biòlegs, bruixes, yoguis, bhikkus, xamans […] la llista és llarga.” Potser a aquestes persones podríem sumar les comunitats que avui conviuen entre espessos boscos de pins i bedolls a la vora del llac Peipsi, situat a l'est d'Estònia i fronterer amb Rússia. M'ho suggereix Viktoria Berezina, una artista desplaçada per la guerra d'Ucraïna que va fundar la galeria d'art KolkjART Gallery en ple bosc, després de viure en un petit apartament de la ciutat de Tartu que, segons ella, era com viure en un capoll. Per sort, Viktoria va trobar on florir entre instal·lacions psicodèliques, art urbà i una casa que serveix de refugi per a artistes repartits per tot el nord d'Europa. Tot això, embolicat en aquests verds tan propis d'aquest vergel gairebé inhòspit. “Des del principi hem volgut crear un lloc especial al qual la gent pugui venir, #quedar, #relaxar, estar prop de la naturalesa i gaudir de l'art. I avui hem organitzat l'exposició Mycelium, una mostra estonià-ucraïnesa”, compte Viktoria, mentre els fongs brollen dels troncs, de l'abeurador, dels llocs més insospitats. Miceli és el nom amb el qual es coneix al sistema de connexions subterrànies dels fongs, que creix sense que la superfície sigui encara del tot conscient. I és que la micología, més enllà de les acolorides estampes tardorenques, del seu sabor i fins i tot dels tòpics sobre els seus efectes al·lucinògens, regala una bella metàfora sobre tots aquests artistes, creadors i pensadors que, en diferents llocs del planeta, teixeixen una xarxa de connexions. Diàlegs que neixen de la inquietud artística, però també de l'anhel d'un món millor en temps de desplaçament, resiliència i incertesa. Aquest esperit sura per tota la riba estoniana del llac Peipsi i la seva connexió amb diferents microuniversos. Ho descobreixo en les granges de Kolkja, epicentre dels anomenats Vells Creients, una comunitat que va decidir #desvincular de l'església ortodoxa russa fa gairebé quatre-cents anys per a viure estretament vinculada a la històrica ruta de la ceba. Una vida tranquil·la que continua girant entorn de les canastres de pomes fresques i les fulles de til·ler, amb el qual es prepara un deliciós te. Tot sembla #connectar: un cérvol al lluny al qual ningú mira, fulles de colors sobre un quadern oblidat sota la pluja, en una taula envoltada de fongs. Aquest teixit invisible de comunicacions i contextos que neix en el subsòl, buscant el seu lloc en el món. En aquest cas, a la vora d'un llac on tancar els ulls i escoltar les ones i els ocells mentrestant, baix terra, alguna cosa continua creixent. Només llavors, ens acomiadem amb una abraçada i abandó la galeria. En la butxaca porto una postal que utilitzaré en un dels meus tallers d'escriptura.