Els guardians de la pilota

El Barça històricament ha respirat a través de la pilota. Amb ell ha regulat les seves pulsacions, sense ell ha acostumat a sofrir. L'arribada de Flic va obrir un capítol on semblava que el control estava sobrevalorat. Des del seu aterratge, l'equip va destacar pel seu vertigen, amb la defensa molt avançada i atacs verticals. Més llargs o curts, però sempre afilats. Comencem a viure el joc amb una mentalitat més oberta, feliçment no tan obsessionats pel control, orgullosos de ser molt atrevits. A poc a poc, Flic va començar a introduir sovint en les seves reflexions la frustració per algunes pèrdues de pilota. Quan assenyalava àrees de millora, apuntava cap a la necessitat de més govern. Pedri, ja investit com a director d'orquestra, marcava el rumb amb gestos de calma als seus companys durant el partit, sobretot quan es buscava profunditat precipitadament. El Barça continuava sent recognoscible com aquell equip que ens va presentar Flic, encara que en el segon any ja no semblava tan salvatge. Fins i tot el tècnic, amb la lesió de Raphinha, va acabar preferint el quart migcampista a la profunditat de Rashford. La tercera temporada de la sèrie avança en la mateixa direcció. Va arribar Rodri, paradigma del domini a través de la possessió, per a reforçar les intencions de Pedri. Flic ja no dissimula quan, en el sabor de la victòria, reclama no perdre el domini del joc en algunes fases. Després del partit a Turquia, on els dos metrònoms van demanar permanentment calma per a atacar, Pedri va confessar que “en la primera part vam ser verticals massa aviat” i Rodri va lamentar que “havíem tingut excessiva pressa per a atacar”. Tots dos volen domar el partit a través de la pilota per a no córrer tant cap endarrere, desgastar al rival amb la circulació, estar junts prop de la pressió i madurar la jugada fins que l'acceleració sigui clara. Ells posen la cura de la pilota en el centre de l'equació per a trobar el desitjat equilibri entre verticalitat i control, la fórmula màgica. Flic ha arribat al control des de la seva proposta ofensiva que ens va enamorar, el Barça més tradicional ens havia ensenyat a arribar a porteria a partir del domini del joc. Tant munta, munta tant.