Chopin, abans del mite

Tenia 21 anys quan va arribar a París i molt aviat la ciutat es va rendir als seus peus. Frédéric Chopin era un virtuós del piano, però també una cosa bastant semblant al que avui diríem una celebritat: elegant, carismàtic, sol·licitat per l'aristocràcia i envoltat d'artistes com Franz Liszt, Eugène Delacroix i Vaig honorar de Balzac. Aquesta és la imatge que interessa a Michał Kwieciński en Chopin, el biopic que arriba als cinemes espanyols aquest 16 d'octubre després de clausurar el Festival de Sevilla. Més que recórrer ordenadament la vida del compositor des de la infància fins a la seva mort, Kwieciński concentra el relat en els seus anys adults i selecciona episodis atenent, segons explica, al seu “impacte emocional”. “Volia que Chopin fora, abans de res, una pel·lícula sobre un home, i no un treball escolar sobre Fryderyk Chopin”, assegura el director, que va investigar durant mesos la seva vida i el seu entorn. La seva intenció era “traçar un perfil psicològic d'un geni” i #acostar a l'home que va quedar ocult darrere del monument. Eryk Kulm assumeix el desafiament de convertir aquesta icona de la cultura polonesa en un jove de carn i os: seductor i vulnerable, eufòric i malalt, conscient del seu talent i també que el temps juga en contra seva. L'actor va passar un any #preparar, inclosos tres mesos i mig a França, i va arribar a practicar el piano sis hores diàries després de quinze anys sense tocar-lo. També va aprendre francès i va perdre pes per a #aproximar físicament al personatge. “El Chopin que intentàvem plasmar és una figura increïblement sensible, a vegades gairebé infantil en la seva honestedat i fragilitat”, explica Kulm. Un esperit lliure i ple d'energia que, al mateix temps, arrossega “una profunda sensació de ser incomprès”. Al seu voltant apareixen Joséphine de La Baume com George Sand, Victor Meutelet com Liszt i Lambert Wilson en el paper del rei Lluís Felip I. És en la reconstrucció d'aquest món on la pel·lícula mostra la seva major ambició. Amb un pressupost de 72 milions de zlotys —més de 17 milions d'euros—, Chopin es va rodar durant quatre mesos entre Polònia, França i Mallorca. Les escenes de major envergadura es van filmar a Bordeus amb centenars d'extres i el vestuari va arribar de Londres, Madrid, Berlín, París i Lisboa davant la impossibilitat de trobar a Polònia suficients prenguis de l'època. Bona part de l'attrezzo està format a més per objectes autèntics del segle XIX: fins i tot la campana que anuncia l'arribada del còlera a París és original. Aquesta cura es percep en pantalla. La fotografia de Michał Sobociński, la direcció artística de Katarzyna Sobańska i Marcel Sławiński i el vestuari de Magdalena Biedrzycka i Justyna Stolarz aixequen un París de salons aristocràtics, teatres, carruatges, carrers enfangats i festes decadents en el qual la càmera es recrea.

La dimensió visual adquireix així un pes fonamental en la pel·lícula i permet #apuntar a aquest univers de privilegi i efervescència cultural en el qual Chopin va construir tant la seva obra com el seu personatge públic. Curiosament, Kwieciński evita convertir la seva pel·lícula en una successió de grans interpretacions musicals. Les composicions de Chopin apareixen generalment en fragments que no superen els trenta segons i conviuen amb una banda sonora contemporània, fins i tot electrònica. «La pel·lícula no tracta sobre la música, sinó sobre el seu autor, sobre un gran artista», explica el director, que no volia que el retrat psicològic quedés dominat per l'admiració cap a la seva obra. Chopin busca així a l'home abans que al monument: al jove que freqüentava els salons de París, s'enamorava, emmalaltia i componia mentre el seu nom començava a #convertir en llegenda. I ho fa, sobretot, a través d'una minuciosa reconstrucció d'aquell món que dos segles després continua alimentant el mite.