Anna Caballé escriu la biografia del seu germà, poeta i víctima de l'heroïna: “Les drogues eren el símbol de la modernitat”

Els vuitanta van ser una hipèrbole. Després de dècades de viure en l'ascetisme dels costums i la repressió dels desitjos del franquisme, tota una generació es va dedicar a derrocar l'avorrit, el normatiu, el prohibit, això d'abans. Els joves van trencar amb el passat sense anestèsia i sense saber que alguns acabarien trencats en l'obstinació. Carlos Caballé va ser un destacat representant d'aquella fornada sensible, inconformista i rebel que es va quedar pel camí. Cadascun havia accedit a la rebel·lió per la seva pròpia porta. La seva va ser la necessitat de sedar el sofriment que li provocava créixer en una casa sacsada a tota hora per la tempesta. Aquesta història arrenca en una família catalana, nombrosa, burgesa i infeliç, i conclou en una escriptora que ha dedicat el millor de la seva vida a escodrinyar amb afany de entomóloga les vides dels altres. Així que comença en Carlos i acaba a Anna, els germans Caballé que protagonitzen El somiador de refugis (Galàxia Gutenberg), un d'aquests llibres caleidoscópicos on es poden trobar múltiples paisatges: els vaivens d'un poeta politoxicómano, la memòria d'una biògrafa que defugia el seu propi passat i, també, les pinzellades sociològiques de la hipèrbole dels vuitanta.