Els cinemes recuperen "la violació de Crist", de Ken Russell: la pel·lícula més temps censurada de la història del cinema

En la seva primera accepció, la noble, la #RAE defineix blasfèmia com a «paraula o expressió injuriosa contra algú o una cosa sagrada». Els grecs, que són els que ens lleguen la paraula, anaven més lluny. Per a ells no era només una falta (o pecat) circumscrita a l'àmbit religiós, també ho era contra l'Estat. La impietat d'un individu podia provocar la ira dels déus i, de pas, portar amb si la ruïna de la polis. Poc va trigar la pròpia filosofia o qualsevol altra disciplina o idea que qüestionés el donat, el capritx interessat del que s'estableix, a ser titllades de, precisament, sacrílegues. Potser l'art, així en general, només existeix per la seva vocació eminentment blasfema, per la seva voluntat explícita de discutir assumptes com ara la realitat, el privilegi i, ja posats, fins a l'ordre i al propi Estat. En el que a la història del cinema refereix, al costat de grans sacrílegs com Buñuel, Pasolini o Lars Von Trier, figuraria en lloc d'honor Ken Russell i, de forma molt particular, la seva pel·lícula de 1971 Els dimonis. La cinta, ratllada per alguns «com un insult al cinema» (això va dir el crític del molt piulo L'Osservatore Romano), arriba ara als cinemes degudament restaurada tal com la va reconfigurar el propi director en 2004 després que fos literalment esbocinada primer per la censura britànica i després estatunidenca en el moment de la seva estrena. El que es veu ara mateix -convertit ja en material de culte contra tots els cultes imaginables- fa justícia amb la llegenda i, apurant, amb la mateixa blasfèmia. De sobte, davant els ulls d'una audiència potser massa acostumats a la prosòdia somorta del llenguatge de les plataformes emergeix una obra visionària, radical, moderna i exageradament sacrílega en el més grec dels sentits. Russell, conegut per les seves produccions d'un erotisme exacerbat al costat de la seva inveterada obsessió musical (amb títols com Tommy, Dones enamorades o La passió de la Xina Blue) concep una reflexió extravagant, furiosa i estripada de la persecució religiosa, la histèria col·lectiva i la corrupció institucional. I tot això de la mà d'una escenografia d'un blanc impol·lut dissenyada per un debutant Derek Jarman i una banda sonora estranya, fracturada i desoladora signada per Peter Maxwell Davies. Sense previ avís, la rondalla, perquè això és, del religiós sacrificat que es va enfrontar al poder de l'Església s'antulla la perfecta representació d'un temps, el nostre, assetjat per totes les crisis possibles, inclosa la de la pròpia veritat. La pel·lícula s'inspira en l'obra Els dimonis de Loudon de Aldous Huxley i en l'obra de teatre homònima de John Whiting. Tot discorre al voltant del patit pel personatge real Urbain Grandier, un sacerdot de la França del segle XVII acusat d'embruixar a un convent de monges.