Londres pujarà els impostos a la banca per a finançar ajudes a llars amb rendes baixes i pimes pels costos energètics

Normalment, la presentació dels Pressupostos britànics és un dels grans moments del curs polític en aquest país. La imatge del ministre d'Hisenda amb el característic maletí vermell que conté el document és un dels símbols del Govern. És, també, una exhibició de poder. El ministre d'Hisenda del Regne Unit sol ser considerat el segon polític més influent del país. Si la residència del primer ministre és el 10 de Downing Street, la del cap de les finances de l'Estat és l'11 del mateix carrer. La proximitat física indica, també, proximitat política i institucional. Demà passat, quan el ministre d'Hisenda, John Healey, aparegui amb el maletí vermell davant de la seva residència oficial per a presentar els Pressupostos el teatre polític serà el mateix. Però dins del maletí hi haurà poques novetats, malgrat les tensions en els mercats de deute, en els quals Londres és particularment vulnerable. És un contrast amb els de la seva predecessora, Rachel Reeves, que va buscar posar les finances britàniques en la sendera de la sostenibilitat per mitjà d'impopulars retallades de la despesa i augments d'impostos. La mesura més clara serà un augment de la fiscalitat dels bancs que podria suposar, depenent dels casos, elevar en cinc punts percentuals l'Impost de Societats dels beneficis per sobre dels 100 milions de lliures (uns 119 milions d'euros al canvi). És una mesura que, lògicament, ha aixecat en armes al sector. Ja al juny, la presidenta executiva de Banc Santander, Ana Botín, va afirmar que la idea "no té sentit", en bona part perquè és discriminatòria contra el sector. Després de la crisi financera de 2008, Londres ja va imposar als bancs que operen al país una càrrega extra de tres punts sobre l'Impost de Societats, que és del 25%. Si la pujada ara és dels cinc punts que s'han filtrat, el gravamen aconseguiria el 33%. A això se suma un altre impost que grava sobretot el deute bancari a curt termini, un dels talons d'Aquil·les de l'hecatombe financera de fa 18 anys. I, des de 2019, les entitats britàniques han de mantenir separades les seves operacions de banca comercial i d'inversió, de nou per a evitar una repetició de la crisi. Però la decisió sembla haver estat ja presa. De fet, ja l'any passat el Govern, llavors dirigit per Keir Starmer, va estar a punt d'imposar una alça de la pressió fiscal als bancs. Les entitats s'han vist beneficiades per l'augment de marges causat per les pujades de tipus, i això les ha fet un blanc políticament fàcil. No obstant això, no han tingut els gegantescos beneficis no recurrents de, per exemple, els gegants petroliers Shell i BP que, gràcies a la guerra de l'Iran, van registrar en el segon trimestre pujades de beneficis del 130% i del 143%, respectivament.

La recaptació treta als bancs hauria d'ajudar a finançar els nous programes socials dels Pressupostos, que inclouen ajudes a les llars de rendes baixes i a les pimes per a afrontar els costos energètics. Finalment, el marge de maniobra fiscal del Govern -una espècie de "matalàs pressupostari" davant l'eventualitat que les coses vagin pitjor de l'esperat o hi hagi una crisi imprevista- es podria reduir en un 36%. En comptes de 23.600 milions de lliures cauria a 15.000 milions (de 27.500 a 18.000 milions d'euros al canvi). Són uns Pressupostos més socials que els de Starmer. Però, també, sorprenentment timorats per a un país que, malgrat no tenir el major deute del G7, sí que ha de pagar per ella els interessos més alts d'aquest 'club'. I aquí juga un paper important la política. Renúncia al creixement Amb Andy Burnham, l'11 de Downing Street ha caigut molts esglaons en l'escala del poder al Regne Unit. Gran part de l'agenda econòmica i fiscal del Govern ha estat assumida per la ministra sense cartera Louise Haigh, la missió oficial de la qual és la identificació i coordinació de les prioritats de l'Executiu, la qual cosa significa que el seu poder és enorme. I Haigh creu que és necessari un departament "reforçat" que centralitzi la política econòmica i retallada el poder del que ha qualificat com un Ministeri d'Hisenda "imperial". Haigh està en sintonia política total amb Burnham. I, per això, els Pressupostos també semblen reflectir la filosofia política del primer ministre, que en matèria fiscal està molt lluny — en cert sentit, en les antípodes — de la dels seus predecessors. Els comptes de l'Estat britànic que presentarà Healey són una ruptura amb el gran mantra que tant laboristes com conservadors han mantingut des de fa dècades: el creixement econòmic és necessari per a millorar la situació del país. Aquesta va ser la idea de tots els primers ministres des de, almenys, Thatcher. I, després del Brexit, es va transformar en una obsessió nacional. No obstant això , la tendència ha estat una caiguda del creixement en línia amb la de tot el món industrialitzat fins a la recuperació post-Covid. L'enfonsament ha justificat la retallada del dèficit per mitjà de baixades de la despesa per a donar més espai a l'activitat privada. Però el creixement no ha arribat. Així que Burnham ha deixat de costat implícitament aquest raonament. Com ha escrit el columnista del diari Financial Times Janan Ganesh, "almenys, Burnham no pretén que li importa el creixement". Pràcticament cap partit en el Govern a Europa té capital polític per a dur a terme uns ajustos fiscals que al final només obren el camí als populistes. Burnham ho sap. I, possiblement assessorat per Louise Haigh, ha decidit que no val la pena. Ara, només fa falta que el mercat de deute li compri aquesta estratègia.