Raquel Ricart: “Les persones som un misteri. Mai no ho sabem tot de la vida de l’altre”
L’escriptora Raquel Ricart (Bétera, 1962) acaba de publicar L’estiu que vaig matar mon pare (Edicions Proa), una novel·la sobre els secrets i els silencis d’una família, explicats per una escriptora, Anna Argall , que s’enfronta al passat de la seva nissaga, marcat com en tantes famílies per la guerra. Ricart és una autora prolífica, que ha escrit novel·la juvenil (com Van ploure estrelles , El quadern d’Àngela i En les mars perdudes ), novel·la negra “com Un mort al sindicat ) i ciència-ficció ( El ciutadà perfecte ). Guanyadora del premi Andròmina de narrativa per Les ratlles de la vida (distingit també amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i del Premi Lector de l’Odissea per El temps de cada cosa , l’any 2022 va publicar El dit de Déu , que li va valdre el Premi de la Crítica i ser finalista dels premis Finestres. Hi parlem aprofitant la presentació a Barcelona de la novel·la.
— La protagonista, Anna Argall, és una escriptora especialista en biografies. Per què vau triar aquest ofici tan peculiar, aquesta especialització dins el món literari? —La veritat és que les biografies m’agraden molt. I, d’una altra banda, evidentment, viure de la literatura és molt difícil. Molt difícil. I viure de la literatura en català encara és més complicat. Però volia agafar un personatge que visquera de l’escriptura. Llavors, ella ha trobat aquesta manera de viure. A banda, en un moment donat ella descobreix que això és el que vol fer, contar vides, és la manera que ha tingut de poder viure a través de l’escriptura. Escriu antologies de biografies, endinsant-se en biografies d’alguns personatges. I tot això, la porta a la ficció, també.
— Ella mateixa explica que, a vegades, dins aquestes biografies agafa un personatge secundari i s’imagina com n’és la vida. Se n’inventa una història. —A partir d’aquí construeix una ficció. I diríem que, al llarg de la novel·la, és un poc allò que li passa en algun moment. En aquest llibre vol contar la vida dels seus, la vida de la seua família. Però a voltes també se li escapa o imagina algun personatge, o la vida d’algun personatge del qual té molt poca informació.
— Com dèieu, es proposa d’escriure un llibre sobre la seua família. El detonant de tot plegat és la consciència que, com tantes famílies, hi ha coses mai no explicades. —Això va trobant, sí. Però és que les persones som un misteri. Mai no ho sabem tot de la vida de l’altre. I, evidentment, menys encara de la teua pròpia família.
— A vegades som d’aquells que pensem que ho sabem tot. —Aquells que pensem que ho sabem tot, evidentment, mai no ho sabem tot. Crec que no ho sabem tot ni de nosaltres mateixos. No sabem, davant una situació inesperada, quina seria la nostra reacció. A voltes ens sorprenem a nosaltres mateixos. Les persones som molt polièdriques i podem actuar de moltes maneres. I això és també la gràcia de la vida, aquest misteri humà.
