Pel llenguado a la sal de L'Orada de Félix Cabeza (a preus dels 90)

Els que rondem per la Vila i Cort tenim certa al·lèrgia a sortir de la #M-30, i no diguem a anar allèn les seves fronteres, per a menjar. No obstant això, a vegades és necessari, perquè així ho exigeix menjar bé. Això sí, que ningú esperi trobar al meu Arcadi per l'Edifici Principal Fitness Sports, en l'avinguda de Juan Antonio Samaranch Torelló, 8 (Pozuelo de Alarcón). I qui vulgui #estalviar els 35 galls dindis del taxi, que s'oblidi d'arribar a l'Orada de Félix Cabeza en condicions de gaudir de tot el que té de bo el lloc, que inclou un celler com les de sempre, amb els seus vins de Franco i el seu Cristall. El salpicón de llamàntol Precisament vaig acudir aquest estiu amb Rosa Belmonte, perquè era l'única presta a acompanyar-me al polígon a la recerca de Félix Cabeza. Volia entrevistar-ho per a la meva sèrie d'estiu sobre els amos dels 80 i 90, en la qual glossava a, entre altres, Pedro Toledo o Matías Cortés. Així que, fent #periodisme, vam anar a investigar com seguien aquests peixos a la sal dels quals jo tenia un vague record. Reservem taula per al dimarts, alguna cosa que no sol venir-li bé a la coautora, perquè aquesta nit ha d'anar a vetllar al Formiguer. I allí estava Cap, amb un ros brunyit a cop de Just for Men, si això es continua posant. A la gent d'aquella època se li nota que està feta d'una altra pasta. Encantador de serps i d'altres escurçons. De seguida ens va portar a una taula des de la qual s'albirava un solar amb una incipient obra nova. De la mar, el nero, i del solar, el guaret. Ens deixem recomanar i ens van portar uns ous fregits amb chanquetes (o el que avui passa per chanquetes), un salpicón de llamàntol bastant bo (les hi va ventar sense pietat) i unes natilles tan espesses que, només per la seva textura, semblaven un ciment particularment fragant. Abans havíem demanat un llenguado, per sortir-nos dels peixos a la sal. No obstant això, una de les simpàtiques cambreres, crec que Belinda, ens va desenganyar: se'ls havien emportat tots per al delivery, un dels negocis que pengen del local, que està molt prop de La Finca, aquesta urbanització on habiten els rics, els famosos i els trumpantojos. Així que vam tornar a l'origen: l'orada a la sal, al punt. Geni i figura Al final del menjar ens vam posar a parlar d'Alfonso Guerra, de Rumasa, de la Preysler, de Gil i Gil i dels GAL i GAL, i descobrim que enyoràvem èpoques més felices d'això que és Espanya. Després, quan la canícula estrenyia i només els estepicursores (així es diuen aquestes boles de matolls que creuen els pobles de les pel·lícules de l'Oest) rondaven el polígon, vam agrair els Uber, els FreeNow i l'aire condicionat. Ens van bufar 92 euros per barba, preu del carrer Orense, on va estar L'Orada madrilenya en el seu millor moment i on Cap aspira a tornar a regnar. I comprin Cor de sílex, que aquestes columnes em surten caríssimes.