Què passa amb Iker Jiménez?

A mitjan anys vuitanta, la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann enuncia la teoria de l'espiral del silenci . Quaranta anys han passat i l'espiral està com un martell ficat en llard. Considera que les opinions aparentment majoritàries s'expressen més en ... l'espai públic que les aparentment minoritàries. Emetem en menor mesura els judicis que, en aparença, comparteix un menor nombre de persones. No ens agrada la solitud, tampoc en això. Som animals de ramat i de grup, i ens espanta el fred que fa aquí fos. Així funciona l'espiral del silenci, que fa petitones unes opinions i magnifica unes altres, encara que no tanta gent comparteixi les segones ni tan pocs les primeres. El més interessant de l'espiral del silenci està al final. Sempre existeix un grup d'irreductibles de qualsevol causa, de qualsevol espiral, diguem, que no estan disposats a renunciar a les seves opinions, per molt que siguin menyspreats per la societat i les enuncien al preu que sigui. Contra ells, la maquinària ja no funciona. A ells se sumen, en general, els irreductibles d'altres espirals, que senten certa solidaritat amb el silenciat, perquè ells també van ser calcigats en la seva parcel·la i coneixen el truc.Que la gent veu el programa Horitzó , d'Iker Jiménez , Carmen Porter i el seu equip, és evident. Encara que l'audiència, presa així, com una estadística o un vot amb el comandament a distància, es queda molt curta per a explicar el mecanisme que ha convertit al programa en líder de les nits i en territori d'un moviment de dissidència alegre i reconeguda. Tinc el gust de participar en un programa amable en el qual els contertulians intercanvien parers sense #dir carallots a la cara. Alguns entenen que la falta de debat i el fet d'aportar informació de manera pausada, respectuosa i en un mateix sentit recognoscible són signes de falta de pluralitat. La teoria confirma això últim; la meva experiència diu el contrari i ja només discuteixo amb persones amb les quals estic més o menys d'acord. Sense un acord comú sobre l'ordre natural de les coses, el debat es converteix en un guirigall d'insults que no va a cap costat i en el qual una de les parts sempre resulta humiliada.Podem concloure, amb la perspectiva del temps, que aquests espais en els quals porten a algú que pensa diferent per a rebentar-lo com a un gos, aquests programes en els quals usen als de la dreta com a espàrrings, veuen com s'esgoten la fórmula i la coartada amb les quals pretenien donar veu al diferent, mentre utilitzen tots els mitjans al seu abast per a fer-ho farinetes. En realitat, gairebé tots els programes de les grans cadenes han parlat sempre en un només sentit i han proscrit opinions per motius que no sé molt bé quins són. Potser perquè no era el que s'emportava.

La qüestió és que l'espiral del silenci ha saltat per l'aire i un nombre notable de persones se sent emparat pel programa de Quatre, senyal inequívoc que abans se sentien perseguides. Surt un en Horitzó i la gent ho abraça pel carrer, com si entrés a alliberar París. Com un símbol d'alguna cosa que un a poc a poc aconsegueix entendre, no per mèrits propis, sinó pels demèrits del poder. Iker i el seu programa són símbol de pluralitat i garantia d'un debat més sa per molt que ens intentin col·locar al cap els embuts de llautó d'una conspiranoia que per cert ha encertat tantes vegades. La prova que Horitzó aporta a la veritat és que ho ataquen amb les seves dalles els defensors de la mentida.Com més estreny l'esquerra hegemònica a la dissidència, per televisiva que sigui, més forta la fa. Aquest és exactament el mecanisme immunològic de les comunitats obertes i plurals, en les quals es fa interessant el prohibit. Com més intenten destruir-ho, més fort es fa Iker. I està bé que així sigui.