Per què la ciència necessita més que mai les humanitats
És el dia 7 de maig del 1959, i un home alt i corpulent, amb pocs cabells al cap, entra decidit a la Casa del Senat, un edifici neoclàssic del segle XVIII. Es tracta de Charles Percy Snow, químic, novel·lista d’èxit i assessor del govern britànic, recentment nomenat baró de Leicester per la reina pels seus serveis a la pàtria. Es disposa a donar la Rede Lecture, una prestigiosa conferència que se celebra cada any a la Universitat de Cambridge, al Regne Unit. No ho sap encara, però està a punt de crear un rebombori considerable que despertarà les ires de força gent poderosa i generarà un debat públic que durarà anys. El pecat de Snow va ser constatar un fet obvi en la seva conferència (després publicada en el famós llibre Les dues cultures): que la separació entre ciències i humanitats era absurda i superficial, i ens feia més mal que bé. Snow recordava que a l’alba de la nostra civilització, els grans savis que havien posat les primeres pedres del coneixement eren a la vegada filòsofs i científics, i que la distinció entre ciències i lletres, tan incrustada en el sistema educatiu europeu, no s’havia instaurat definitivament fins al segle XX. Proposava que no tenia cap sentit contraposar disciplines que eren, de fet, dues cares de la mateixa moneda: la cultura humana. Més aviat es tractava de fer-les treballar plegades. Aquest bany de realitat no va quallar gaire bé entre els que vivien de l’statu quo, d’aquí l’agra polèmica que es va generar. : A la universitat, les assignatures d’humanitats són anecdòtiques a les carreres científiques i les de ciències a les humanitats, inexistents. És un problema transversal a tot el món, enmig d’una tendència global a considerar les humanitats innecessàries Han passat gairebé setanta anys, i no sembla que hàgim avançat gaire. Fins i tot es podria dir que l’esvoranc és cada cop més insalvable. Perdem hores de ciència durant l’educació secundària, i això és dramàtic, però la via d’aigua a les humanitats és encara més gran. I un cop arribats a la universitat, les assignatures d’humanitats són anecdòtiques a les carreres científiques (i les de ciències a les humanitats, simplement inexistents). És un problema transversal a tot el món, enmig d’una tendència global a considerar les humanitats innecessàries. Hi ha honroses excepcions, com la ShanghaiTech University, que, tot i ser un centre tecnològic, compta amb un institut d’humanitats des que es va fundar, que interacciona amb el seu homòleg científic d’igual a igual. ¿Algú pot ser un bon científic sense abans ser una bona persona, sense haver llegit els clàssics, sense conèixer els principals corrents filosòfics, sense entendre com és de necessari l’art, sense haver desenvolupat eines com la creativitat i la capacitat de judici crític i ètic? Molts pensen que sí. Però la ciència no existeix en el buit: és part de la nostra cultura. Ja ho va dir Bertrand Russell: la ciència és el que sabem, la filosofia el que no.
