Sofia Andrujóvich: “No cal fugir de les cicatrius”

Un soldat ferit en el Donbás desperta, desfigurat i amnèsic, en un hospital de Kyiv. Al seu costat, una dona diu ser la seva esposa. Així arrenca Amadoca, monumental novel·la de l'autora ucraïnesa Sofia Andrujóvich (Ivano-Frankivsk, 1982) que explora els capítols més traumàtics de la història del seu país. Salamandra acaba de publicar, amb traducció d'Olga Korobenko, les dues primeres parts, La història de Romana i Uliana. Romana, archivista en la catedral de Santa Sofía, assegura que el soldat és Bogdán, el seu marit, i tracta de retornar-li la memòria amb paraules i amb una maleta de fotos familiars. El seu relat retrocedeix fins als anys trenta, quan Uliana, l'àvia de Bogdán, s'enamora de Pinjas, un noi jueu, poc abans que l'ocupació nazi ho arrasi tot. “És una novel·la sobre la memòria, sobre el fràgil i imprevisible que és la psique humana, sobre com recordem els fets traumàtics, com parlem d'ells o per què guardem silenci”, resumeix l'autora, que participa el dissabte a Barcelona en la Biennal de Pensament del CCCB. Va ser a meitat de l'escriptura, mentre investigava sobre els llibres que podria haver llegit Pinjas, quan va donar amb el títol. Amadoca és un llac que Heròdot va descriure i que els cartògrafs medievals van dibuixar al costat de rius i pobles que encara existeixen en l'oest d'Ucraïna, fins que es va esfumar dels mapes. “Em va semblar una metàfora molt exacta del que intentava transmetre”, compte. “No sé si importa que el llac existís de debò, o si importa més que existís en la fantasia, en la consciència i cultura de la gent”. Tampoc el lector sap mai del tot si Romana diu la veritat, si enganya als altres o a si mateixa. Andrujóvich va triar una narradora poc fiable amb tota la intenció: “Rares vegades tenim un coneixement del qual puguem estar segurs al cent per cent, sobretot quan es tracta del passat i de l'experiència d'uns altres”. Bogdán confessa que potser no vol recordar, per si en la seva vida anterior va ser un criminal. En ell, diu l'autora, es reflecteixen històries reals de la Ucraïna actual: soldats mutilats, traumatitzats, amb ferides en el cos i en la ment. Però la literatura permet altres capes. “Pot #llegir com una metàfora dels ucraïnesos o de grups de persones als quals es va obligar a oblidar la seva història. I també com un joc amb els papers en la història d'Ucraïna, quan va haver-hi qui va col·laborar amb el règim soviètic o els nazis. És una situació que s'ha donat la volta: el victimario que perd la memòria es converteix en víctima”. Vasil, el pare de Uliana, ingressa en la policia auxiliar ucraïnesa i participa en les matances dels nazis mentre amaga a jueus. Per què col·labora un amb un règim sanguinari?, planteja el llibre. Per convicció? Oportunisme? Per venjança? Sense edulcorants, sense #estalviar escenes de gran duresa, Andrujóvich desplega una mirada empàtica sobre aquelles generacions.