Auge, caiguda i resurrecció de l'edifici Chrysler, la joia 'art déco' de Manhattan

A la fi dels anys 20 del segle passat, tot semblava possible. Els anglosaxons usen l'expressió The sky is the limit per a dir que al país de les oportunitats, del somni americà, qualsevol cosa està a l'abast de la mà per a qui tingui idees, voluntat i fe, perquè la fortuna sempre somriu als audaços. Però en el cas del skyline de Manhattan, l'expressió, fa 100 anys, era literal. Només les estrelles eren el límit. En 1930, l'arquitecte William Van Alen va aixecar per al multimilionari Walter P. Chrysler, rei dels automòbils, una torre que aspirava al títol deedificio més alt del món. La idea original havia estat de William H. Reynolds, qui estava darrere del famós parc d'atraccions de Connie Island. Però Chrysler es va quedar el projecte i el va enriquir amb els seus somnis. Segons la llegenda, Van Alen va muntar en secret una agulla d'acer dins del buit de l'edifici i la va hissar gairebé de cop per a trencar els 1.046 peus (uns 319 metres), aconseguint la proesa i destronant a la seu del Banc de Manhattan. En realitat, va conservar el rècord menys d'un any, perquè el Empire State el va superar en 1931, però ja havia deixat la seva marca inesborrable en l'imaginari col·lectiu, amb els seus arcs concèntrics d'acer inoxidable, les gàrgoles en forma d'àguila i els motius inspirats en els tapaboques dels cotxes de la marca. L'edifici es va convertir en l'emblema de l'art déco, de l'era de l'automòbil i el motor, del domini de l'home sobre la naturalesa. Símbol d'exuberància i modernitat, d'esperança i potència en plena Gran Depressió, va fer que la silueta de Manhattan fos i sigui recognoscible en tot el planeta. I es va tornar part de la cultura popular. En les novel·les de Kurt Vonnegut, les pel·lícules de superherois, en les fotografies de Annie Leibovitz, en els crèdits de Sexe a Nova York, en part de la lletra de musicals com Annie. O pel llegendari mural d'Edward Trumbull que sobreviu en l'hall. Si l'auge va ser espectacular, immediat, la caiguda, en canvi, va ser lenta i dolorosa. El món de la postguerra, després de la destrucció de la Segona Guerra Mundial, l'Holocaust, les trinxeres, es va tornar de cristall i acer, a la recerca de llum. La història de l'edifici està marcada per la rivalitat i l'ambició. També maleïda, en certa manera. El rècord d'altura va durar poc, l'arquitecte mai va cobrar íntegrament els seus honoraris i va acabar enemistat amb Chrysler. En 1978, l'edifici va ser declarat monument històric de Nova York, però ja per a llavors les instal·lacions que una vegada van enlluernar al món havien quedat obsoletes i necessitades d'una inversió i un manteniment que no arribava. Compren l'icònic i ruïnós edifico Chrysler per tan 'només' 235 milions per a revitalitzar-ho Les empreses del segle XXI han fugit d'un edifici de localització extraordinària, però massa vell, amb mala cobertura per als mòbils, ascensors que es paraven constantment, goteres i seriosos problemes de plagues i canonades.

Té, a més, finestres petites, poca llum natural, una planificació hostil per a l'època dels despatxos oberts i les grans sales transparents, i no pot competir amb les increïbles instal·lacions dels seus rivals més moderns en la zona, que cobren avui tres i quatre vegades més per metre quadrat. El Chrysler té la fama, el carisma, l'aura, però això no basta en 2026. La propietat té una particularitat addicional: el terreny sobre el qual s'aixeca pertany des de 1902 a Cooper Union, una petita universitat privada que no l'embeni, sinó que el lloga a molt llarg termini i que amb els ingressos beca als seus estudiants. Després de la mort de Walter Chrysler, en 1940, l'edifici va quedar en mans de la seva família, que el va vendre en 1953 al promotor immobiliari William Zeckendorf. En 1957 va passar als inversors Sol Goldman i Alex DiLorenzo. En 1979 ho va comprar Jack Kent Cooke i, a la fi dels anys 90, va passar a les mans de Tishman Speyer, un gegant del maó. En 2008, el fons sobirà Abu Dhabi Investment Council va adquirir el 90% de la propietat en pagar més de 800 milions de dòlars. Però a penes una dècada després, en 2019, l'edifici va ser recomprat per la immobiliària RFR, de l'inversor Aby Rosen, juntament amb el grup austríac Signa, per tot just 150 milions. Un preu que reflecteix l'estat de la propietat, el cost de la renovació que necessita... i també posa de manifest la bombolla del sòl de Manhattan. En 2018 el lloguer del sòl fregava els vuit milions de dòlars, però va pujar de cop per sobre dels 30 i podria haver arribat a 40 milions l'any que ve. En aquests anys, la glòria s'ha esvaït i, en una ciutat repleta de construccions extraordinàries, la meitat de les oficines estan buides. Almenys fins ara. Aquest mes Tishman Speyer i els seus socis han tancat per fi un acord per a tornar a assumir l'arrendament del terreny per 150 anys amb la intenció de restaurar l'immoble i modernitzar els serveis, pagant uns 235 milions, més el que costi el lloguer, que ha renegociat a la baixa. I ha promès una reforma completa. No sols les oficines, ascensors o l'hall, sinó la façana i l'emblemàtica corona, aprofitant que la demanda d'oficines a Manhattan està enguany en el moment més alt des de principis de segle, impulsada per empreses relacionades amb la IA i signatures de Wall Street. I per les limitacions reguladores per a la construcció de nous espais en la zona. «Modernitzarem tota la infraestructura de l'edifici, ja sigui renovant per complet els ascensors o polint l'acer inoxidable de la part superior perquè brilli. Perquè aquest és un edifici que cada novaiorquès sent com a propi. Perquè quan ho veus en l'horitzó, és el teu edifici», l'ha dit el responsable de l'empresa a The New York Times. Entre els plans està convertir el pis 61, el de les gàrgoles, en un club social amb restaurant i terrassa oberta a tots els inquilins de l'edifici.

També afegirà gimnàs i espais recreatius, multiplicant l'atractiu d'una propietat que es troba a pocs minuts a peu de l'estació de tren de Gran Central. Un luxe i un atractiu enorme per als qui viuen als afores i han de #desplaçar cada matí.