La cursa de José Mourinho

Poques escenes reflecteixen millor el ridícul en què està caient el Reial Madrid des que el seu president va decidir no acudir a la gala de la Pilota d'Or del 2024 que la de José Mourinho creuant a tota velocitat mig Bernabéu per celebrar un simple gol de lliga de Vinicius Jr. davant el Vila-real. L?apoteosi d?aquella escena delirant va arribar quan l?àrbitre va anul·lar el gol i tant els jugadors blancs com el seu entrenador van perdre els nervis. La seqüència del gol anul·lat a Vinicius i la sanció que li impedirà jugar al Camp Nou passaran a la història com el reflex d'aquesta època d'histèria, en què el Reial Madrid no aconsegueix trobar un patró de joc que li permeti jugar com exigeixen l'afició i la pròpia història. Els vídeos sobre Vinicius, la seva estrebada al jugador Saliba del Vila-real, la seva histèrica reacció a la targeta vermella i l'espectacle que ha muntat Mourinho són dignes d'anàlisi. Il·lustren com res la ràbia, ja no continguda, de l'entitat blanca, dels seus directius, dels seus professionals i dels mitjans de comunicació propers, davant del domini aclaparador del FC Barcelona les dues últimes dècades. És veritat que el Reial Madrid ha guanyat més Champions, però els seus triomfs no semblen haver captivat el món del futbol. Un exemple n'és el triomf a Roma, va ser agònic i va evitar una crisi que ja s'està forjant. Al final, Gerard Piqué tindrà raó: el Barça, amb menys Champions, serà més recordat a la història del futbol que aquest Reial Madrid. Els blancs pretenen tapar aquesta realitat amb el cas Negreira. El Reial Madrid sembla haver oblidat la seva història. Si el penal de Guruceta va ser una traca, també cal recordar la relació d'alguns alts càrrecs federatius amb el club blanc... durant anys i anys. En el relat sobre el polèmic cas Negreira, el Reial Madrid no ha fet cap exercici de contrició. Té tot el dret a parlar de Negreira, però sense oblidar que un president del Govern va arribar a confessar sense rubor: “Cal ajudar el Reial Madrid”. El Barça es va equivocar amb Negreira. No calien els seus informes. I pagar-los mitjançant un tercer, un home de palla que es quedava amb part dels pagaments és un assumpte que cal resoldre. Però per això construir una teoria segons la qual el Barça de Messi va guanyar gràcies als àrbitres, o que es van comprar partits, hi ha un tros i mantenir aquesta teoria és ridícul. Hi ha alguna cosa que es repeteix al Reial Madrid: les consignes. Des d'equiparar Cristiano Ronaldo amb Messi fins a sostenir que un jugador blanc mereix la Pilota d'Or per sobre de qualsevol altre, passant per insistir que els àrbitres estan contra ells. Una mateixa narrativa que jugadors, dirigents i mitjans afins semblen reproduir gairebé sense fissures. El més sorprenent és que ningú aixequi la veu per qüestionar-la. De moment, no sembla que sorgeixi al vestidor una veu com la d'Iker Casillas, que en el seu moment va demanar que es deixessin de fer i dir ximpleries. Els mitjans també en tenen la part de culpa. Permetre que professionals retransmetin els partits del Reial Madrid amb la samarreta blanca es pot justificar amb la llibertat d'expressió, però s'allunya de l'objectivitat que se suposa als mitjans de masses. Sembla com si la queixa del Madrid és la tàctica que, mancant bon joc, serveix per justificar el fracàs esportiu de Florentino Pérez els últims anys. Veurem què passa finalment amb la sanció a Vinicius i si Mourinho torna a protagonitzar escenes com la del Bernabéu. Celebrar un gol abans d'hora pot ser una anècdota. Convertir la queixa en una manera d'entendre el futbol és una altra cosa.