En precampanya electoral i amb els reis d'Espanya en la plaça del mateix nom, anit Barcelona respirava pau

El lliurament del guardó millor dotat del món en llengua espanyola, amb la presència dels reis d'Espanya, va ser un perfecte exercici de coherència en la seva 75° aniversari. Formal en el mediàtic, estèticament més bella que mai i amb un guardó de justícia literària incontestable, la gala del premi Planeta 2026 va complir amb les expectatives: el reconeixement a l'escriptora xilena Isabel Allèn –que sortirà a les llibreries amb el títol L'hora abans de l'alba– va fer callar els controvertits ressons de recents edicions. Enguany fins al rei Felip es va permetre fer broma quan, lloant des del faristol la calidesa de l'ambientació, la llibreria que tenia projectada després d'ell va desaparèixer per uns segons. A la sortida de la Fira de Barcelona, en un dels pavellons de la qual es va celebrar el lliurament, i arribant a les torres venecianes consultem amb un sergent dels Mossos d'Esquadra, proveït amb una arma imponent. Ferri però sol·lícit, respon als nostres dubtes: “Menys presència policial que altres vegades? Bé, tal vegada perquè no hi ha cap convocatòria, manifestació ni ambient d'hostilitat com ha pogut succeir en altres ocasions”. En precampanya i amb els reis d'Espanya en la plaça del mateix nom, Barcelona respira pau. Sonsoles Onega, habitual d'aquesta cerimònia i amb un Planeta en el seu haver, està especialment feliç per l'èxit de la sèrie basada en la seva novel·la, Les filles de la criada: “És molt emocionant veure parlar als teus personatges i en aquest cas a més, que parlin amb un preciós accent gallec. Em preocupava això, ja veus tu, però com la novel·la era molt gallega, volia que sonés així i la veritat és que traspua galleguismo des del primer capítol fins a l'últim. S'ha respectat molt el guió i té una fotografia i ambientació musical impressionants”. Compte la presentadora d'Antena 3 que avui mateix va tenir ganes de cridar al seu pare, el recordat periodista lugués, mort al març d'enguany. Sandra Barneda, que en 2020 va ser finalista del premi, està exultant. Aquest mateix dimecres, totes les revistes il·lustraven les seves noces amb l'empresària holandesa Pascalle Paerel. Vénen les dues juntes, vaga dir, i dins del recinte es fan fotos com a adolescents enamorades despertant l'enveja de qualsevol que les vegi. Nosaltres les vam veure. Es rumoreja que enguany torna a estar en la terna i tenint en compte que el seu ecosistema és Mediaset, les apostes es disparen. Però no, ni participa ni escriu la seva història: l'està vivint en temps real. “No sóc gens autobiogràfica quan escric. Això que amb el cor trencat s'escriu millor… No, crec que a cada moment et surt una història diferent”. No ho confessa obertament però suggereix que els vots del seu enllaç portaven la seva signatura.

Entre els noms propis de l'editorial no podien faltar Javier Sierra, Paloma Sánchez-Garnica, Carmen Posadas i Luz Gabás –membres del jurat–, Eduardo Mendoza, Juan Manuel de Prada, Espido Freire, Boris Izaguirre, Cristina Campos, Ángel Martín, Nieves Herrero i Dolores Redondo: la millor autora de thriller del país, publica el pròxim 21 d'octubre la seva nova novel·la, Totes les nits, totes les ciutats, i farà una gira per les principals capitals de província per a #trobar amb la seva legió de lectors. L'actriu i escriptora Núria Gago, autora de les novel·les Quan tornem a casa i Vulgues-me sempre ja treballa en el seu següent llibre, encara que prefereix no avançar res. La seva editora està asseguda al costat. També Najat el Hachmi té alguna cosa sobre la taula: “Es tracta una novel·la molt llarga i molt diferent de les que he escrit fins ara. Porto molts anys amb això i just ara començo a veure la llum al final del túnel”. Boris Izaguirre és un veterà que no es perd aquest lliurament de premis per res. Fa 20 anys que assisteix. Treballa també en la seva següent novel·la i, com Gago, es reserva el seu contingut. Li preguntem pel recent llibre biogràfic d'Isabel Díaz Ayuso –publicat per la competència, José Crehueras ens perdoni– com a expert en aquesta àrea: la seva mà va estar darrere de l'homòleg que va llançar Belén Esteban. “No sé com s'ha forjat; és tan íntim que no es pot saber res”, s'evadeix amb un somriure citant el títol del llibre. “Hi ha moltes ajudes possibles; l'editorial vaig poder posar-te a algú que t'ajudi tant a editar com a escriure. Per a mi, el més interessant és el títol”. Mamà està adormida, publicada al gener d'enguany, és la més recent novel·la de Màxim Horta i, com en el cas de Sonsoles Onega, el seu text tindrà adaptació cinematogràfica. “La part més difícil d'escriure-la va ser que la inspiració és real, que la mamà que inspira aquesta novel·la és la meva mare. Per a mi és una manera de conservar algunes coses que passaran: l'olor de la teva mare, la seva veu o com mou el cafè amb llet. Les novel·les són l'única manera de fer una caixa en el temps. I això és el que pretenia”. En vespres d'eleccions resulta obligat preguntar-li per dos assumptes: al primer respon que no posaria objeccions a #posar de nou davant la cambra per a presentar un informatiu. El segon, la seva efímera etapa com a ministre de Cultura, és més complex. Si el seu telèfon tornés a sonar després del 29 de novembre… “Precisament perquè com ara sé com va, diria que no. Perquè la labor cultural pot fer des de molts llocs; jo tinc una llibreria [La llibreria de donya Leo, a Bunyol, el seu poble] i la labor que podem fer com a consumidors de teatre, de cinema, de música, de llibres és de petits ministres de cultura en cada casa. Em quedo amb el petit ministeri que puc fer des de la meva llibreria”.