#SOS lleva a les falleres del seu històric envàs i reaviva el debat sobre l'origen de l'arròs que mengem a Espanya

El paquet d'arròs més recognoscible d'Espanya ha canviat de dibuix i molt poca gent sembla #haver donat compte. On abans hi havia dues falleres, ara hi ha unes espigues. I, encara que no ho sembli, és el resultat d'una llarguíssima disputa sobre l'origen de l'arròs.

Des de fa mesos, la Va unir Llauradora i Ramadera reclamava que l'envàs suggeria un origen valencià sense dir en cap moment on s'hi havia cultuvado el gra.

Davant això, #SOS i la seva empresa matriu Ebre Foods han decidit finalment canviar el disseny. El que no han fet és afegir informació sobre el cultiu del producte.

Les falleres van més enllà de l'estètica. És interessant perquè, nascuda a Algemesí a principis de segle XX, #SOS ja venia paquets d'arròs en els anys 20. És una icona del valencià en la cultura popular.

Des de 2011, pertany al grup Ebre Foods i la seva principal fàbrica envasadora segueix a Algemesí, però que s'envasi allí no ens diu res sobre el seu origen. És veritat que Ebre no publica d'on surt l'arròs de #SOS, ni ningú l'obliga a fer-lo: la normativa europea només obliga a indicar l'origen d'una llista molt concreta de productes (carn, fruita i hortalissa fresca, mel, oli d'oliva, peix…) i l'arròs no està en ella.

Aquest mateix reglament sí que diu que és obligatori declarar l'origen del producte, sigui aquest el que sigui, si pot induir a error. A això es va agarrar la Va unir Llauradora i Ramadera.

Amb aquest canvi la dada de l'origen deixaria de ser necessari. Perquè sí, les falleres són valencianes; però les espigues no. I si hi ha alguna cosa que sí que sabem és que el grup , a escala mundial, comprava en 2022 el 55% del seu arròs a Àsia i Sud-amèrica. A més, l'arròs europeu va baixar del 24% en 2021 al 15% en 2022. És difícil resoldre el debat, però la jugada (pel seu caràcter defensiu) posa les cartes damunt de la taula.

I les cartes són molt dolentes. No sols per a #SOS, sinó per a Espanya en el seu conjunt. El nostre país és un cas curiós: li sobra arròs rodó i li falta arròs llarg. Això fa que exportem i importem alhora. Des de 2022, a causa de la sequera que va deixar el Guadalquivir gairebé sense producció, els exportadors principals eren Myanmar i el Pakistan , però ja l'anys passat Argentina va superar als asiàtics. Només l'any passat li vam comprar 47,3 milions d'euros en arròs.

El motiu és senzill: el preu.

I quin és el problema? El problema de fons és que, en realitat i per llei, no tenim forma de saber d'on és l'arròs que estem comprant. Tret que ho declari el venedor, clar. Però mentre el preu s'esfondra per l'entrada de l'arròs internacional (ha caigut un 15,5% en un any abans ), els incentius per a no comunicar-lo són evidents.

A poc a poc, l'arròs nacional deixa de ser rendible i, encara que els polítics anuncien que prendran cartes en l'assumpte, el que arriba sembla sempre insudiciente.

L'arròs (i concretament la jugada simbòlica de #SOS) s'ha convertit en la metàfora perfecta dels problemes endèmics del camp espanyol: una indústria perfectament greixada, però que no pot competir realment en el mercat internacional. Som un gegant amb els peus de fangs i si no introduïm mesures radicals, se'ns passarà l'arròs.

Imatge | Elaboració pròpia

En Xataka | 9.000 anys de cultiu d'arròs estan en risc per un problema per al qual no tenim solució: l'escalfament global

- La notícia #SOS lleva a les falleres del seu històric envàs i reaviva el debat sobre l'origen de l'arròs que mengem a Espanya va ser publicada originalment en Xataka per Javier Jiménez .