No entendre res
El dia començava fort per la Clàudia. “Fa dies que només sé que m’ignores” deia el missatge del Sergi. Passàvem de sobte del bon dia i bona nit i com vas a aquest epitafi esculpit amb katana. Primer van ser uns missatges simpàtics un cop van coincidir en un grup per fer aquell màster en aquella escola de negocis de la zona alta de Barcelona. El màster va passar, el flirteig va seguir. La Clàudia tenia parella llavors, el Fèlix, amb qui va tallar un any després. En aquell període el Sergi i la Clàudia només s’enviaven algun enllaç d’alguna notícia i comentaven una mica i una mica de hihi i haha.
La Clàudia vivia fora de Barcelona, prou lluny per justificar dues nits d’hotel entre setmana per poder assistir a la Fira que es feia al febrer. Dimecres i dijous. I ella valenta, el dissabte abans, després d’un vermut que es va allargar amb la Sara i la Tere va enviar el missatge al Sergi: “què? Sopem la setmana que ve?” I una emoticona d’un nino amb les galtes enrojolades. No havien passat cinc minuts i el Sergi ja havia respost amb un “Jo busco el lloc, tu només porta el somriure”. El Sergi no només és un bon auditor, i un jugador de pàdel notable: és força torero malgrat no gaire ‘matador’. En tot cas van quedar.
El carrer Aribau és un dels pocs carrers de Barcelona en què encara hi ha una oferta de bars i restaurants atractiva i que t’hi fa anar, on pots anar d’un lloc a l’altre. Dinar al Nairod, berenar tard al Tàndem, sopar al Mediamanga i les coses sèries a l’Ideal. Per dir alguna cosa. Dimecres a dos quarts de nou, amb la idea de no allargar es diuen, i el Sergi cap allà un quart d’hora abans. Ve a peu i passa per un basar i veu flors. S’atura. Compra una rosa a preu de barril de Brent i després de fer-se-la retallar segueix Aribau avall, fins a la cantonada amb Consell de Cent, una artèria que obtura els carrers veïns. Coses de Barcelona.
En el darrer tram del passeig comença a ploure. I a ploure malament com deia el Raimon. El nostre auditor es mulla poca estona però amarat com una bossa de te. Entra al restaurant maleint el temps i content que no hi hagués opció de terrassa per reservar. Un cop dins demana una copa de fino per temperar l’ànima. Què voldrà la Clàudia? Sempre hi va haver tensió i ganes, però ella tenia parella i ell no gosava anar més enllà de la brometa. Ella era encantadora, tal com sona, amb una d’aquelles rialles mudes, que només fa un sorollet quan deixa aire, com per no molestar. I seguia plovent. Arribarà tard segur. La pluja sempre li recorda al Sergi que el que volem és refugi, un lloc on poder aturar-se. Sovint aquests indrets tenen nom de persona.
No hi ha desgràcies quan em convé deia el poeta sarcàstic per entomar les notícies del dia. L’auditor mira i remira el mòbil amb desfici. Aprendre és una cosa, viure segons el que has après és tota una altra cosa, li diu el seu amic en un missatge per desitjar-li sort per la cita. Coi, què vol dir ara l’expert, es pregunta el Sergi.
