L'esquerra que es prepara per a perdre

No ha de ser fàcil per als dirigents de Front Ampli tenir que metabolizar i oblidar tan ràpid totes les ferides causades en aquests últims tres anys. Estan literalment fent tot el que poden perquè Podem s'integri en una llista unitària, incloent la possibilitat de canviar de nom i candidat en l'últim minut

En diverses ciutats espanyoles hi ha acampades reivindicant el dret a l'habitatge, i l'11 de novembre tindrà lloc una vaga general pel mateix motiu. També hi ha mobilitzacions socials en gairebé totes les comunitats autònomes reclamant millors serveis públics, especialment important en sanitat i educació. A Madrid, per exemple, els professors estan en vaga indefinida per l'estat en el qual la Comunitat de Madrid manté als centres públics, i les protestes s'han saldat amb càrregues policials i diversos ferits.

El conflicte social està emergint després de molts anys en què les principals mobilitzacions havien estat dirigides o impulsades per les dretes i les seves agendes nacionalistes i reaccionàries. Però sabem molt bé que aquestes mobilitzacions progressistes no es tradueixen automàticament en una alternativa política capaç de disputar el poder, i que fa falta articular-les i donar-los expressió institucional per a convertir les seves demandes en polítiques públiques. No obstant això, mentre la gent comença a sortir al carrer, l'esquerra política continua atrapada en negociacions interminables de cara a les pròximes eleccions.

Es miri per on es miri, no té cap sentit. Si assumim que l'esquerra política existeix per a millorar la vida de les classes treballadores i defensar aquests bells espais de desmercantilización que anomenem serveis públics, resulta difícil justificar que les negociacions electorals s'hagin convertit en el centre de la seva activitat. No es tracta que no hi hagi negociacions, ja que són necessàries, sinó que ocupin tant d'espai en l'agenda pública —que per definició és limitada—. No obstant això, sí que hi ha una racionalitat que explica per què succeeix això, tal com vaig dir la setmana passada .

Jo he participat en moltes negociacions i estic segur que fins i tot he perdut salut per això. Són moments en els quals dos o més forces polítiques —cadascuna carregant amb la seva motxilla de tradició política i cultural, els seus egos i els seus interessos específics— es troben en la difícil decisió de determinar quant representa cadascun en un espai comú. No és fàcil, perquè no existeix un únic criteri vàlid per a tots, de manera que cada partit defensa que el seu pes ha de ser major perquè té més militants, més seguidors en xarxes, millors resultats electorals —en les últimes eleccions o en les de fa deu anys— o candidats més competitius. Semblés que les primàries poden ser una manera de desfer la malifeta, però tampoc és una cosa evident perquè poden ajudar a construir un projecte comú o #convertir en una altra sorra de confrontació, depenent del context.