Música a la carta més enllà de Spotify

Les persones que paguen Spotify, que són 290 milions arreu del món, el paguen sovint per la mateixa raó per la qual comprem sempre a la mateixa peixateria: l'hàbit. El servei suec de música a la carta concentra prop d'un terç dels abonats mundials de música. Però el mercat té avui alternatives equivalents i, segons què es valori, superiors: la qualitat de so, els pòdcasts i els audiollibres, la compatibilitat amb altaveus, el preu, la remuneració dels artistes o el país on és radicada l'empresa. Hem comparat set serveis (Amazon Music, Apple Music, Deezer, Qobuz, Spotify, Tidal i YouTube Music) per respondre a una pregunta: val la pena canviar? El líder per costum Spotify va néixer a Estocolm el 2006 i ha convertit en negoci una rutina: no cal pensar-hi. Té més de 100 milions de cançons, el sistema de recomanacions més treballat del sector i una presència tan estesa en altaveus, cotxes i televisors que gairebé ningú es planteja buscar una alternativa. Durant anys va arrossegar un defecte que els entesos s'afanyaven a recordar: sonava pitjor que els rivals. Però el setembre del 2025 va estrenar (per a alguns països) l'àudio sense pèrdues pel mateix preu, i va deixar la competència sense un dels seus arguments preferits. Segons la consultora MIDiA, a finals del 2025 Spotify concentrava el 31,4% dels abonats de música de pagament del món, per davant de la xinesa Tencent Music (13,8%) i d'Apple Music (12,6%), que no es limita als iPhone i altres aparells de la marca: també té aplicació per a Android. Aquesta popularitat mesura sobretot la comoditat, que és un criteri legítim però no sempre coincideix amb la qualitat, el preu o la manera de repartir els ingressos. Més bits, menys orella La qualitat de so és el terreny preferit dels melòmans. Sobre el paper, com més alta és la freqüència de mostreig i com més bits té la quantificació, més fidel és la còpia digital de l'enregistrament original. La referència són els CD: 16 bits i 44,1 kHz; l'alta resolució arriba als 24 bits i els 192 kHz, i l'ofereixen Apple Music, Amazon Music, Tidal i Qobuz. Spotify ha arribat als 24 bits i 44,1 kHz des del setembre, Deezer es queda en qualitat CD, i YouTube Music és l'únic que encara comprimeix (256 kbps com a màxim). A la pràctica, la majoria d'usuaris no notaran gaires diferències. Els auriculars i els altaveus habituals no poden reproduir aquests matisos, i si es connecten per Bluetooth encara menys: els còdecs estàndard comprimeixen el senyal, i la transmissió sense pèrdues (l'aptX Lossless, per exemple) és una raresa. A més, l'alta resolució autèntica és minoritària als catàlegs. Qobuz, que en fa bandera, en declara uns 250.000 àlbums, que venen a ser un 3% del catàleg, i no tots arriben als 192 kHz. Que la qualitat de so només interessa els oients de música clàssica és un mite. Els aficionats al rock i al jazz, com jo mateix, també l'agraeixen. Qui disposi d'un bon equip i escolti per cable trobarà sentit a Qobuz, Tidal o Apple Music. Qui es conformi amb els auriculars sense fil de cada dia pagarà per una resolució que no gaudirà. Pòdcasts, llibres i altaveus Amb Spotify, Amazon Music, Deezer i YouTube Music es poden escoltar pòdcasts. Apple Music els deriva a una aplicació separada, i Tidal i Qobuz no en tenen. La novetat d'aquesta tardor són els audiollibres: Spotify els va estrenar aquí la setmana passada, amb dotze hores mensuals incloses al Premium (excepte al d'estudiants), i Amazon Music Unlimited regala un títol d'Audible al mes. Val a dir que dotze hores donen per escoltar un parell de llibres. Els altaveus són l'altre criteri pràctic. El model de referència és Spotify Connect (des del 2013): el mòbil o l'ordinador fan de comandament i l'altaveu busca la música directament a internet, de manera que rebre una trucada no interromp l'audició. Tidal va imitar-ho amb Tidal Connect (2020) i Qobuz amb Qobuz Connect (2025), compatible amb unes 60 marques d'equips. Apple Music, YouTube Music i Deezer no tenen sistema propi i es recolzen en AirPlay 2 o Google Cast. La connectivitat pot decidir una subscripció. Jo mateix no m'he passat a Deezer perquè, tot i que puc escoltar-lo a l'equip de música, al mòbil i al cotxe, no puc enviar la música a la mitja dotzena d'altaveus Amazon Echo que tinc escampats per casa. Amb un equip de gamma alta, cal comprovar primer què admet i triar el servei després. Quant costen El preu és el criteri més prosaic. Aquí, els plans individuals s'han estabilitzat al voltant dels 12 euros mensuals: 11,99 a Spotify, Apple Music i Deezer; 12,49 a Qobuz; 12,99 a Amazon Music i Tidal. YouTube Music, que es ven dins de YouTube Premium (vídeos sense anuncis), puja a 15,99. En els plans familiars la diferència s'eixampla: Apple Music i Deezer cobren 19,99 euros per a un màxim de sis comptes; Spotify, 20,99; Tidal, 21,99; Amazon, 22,99, i YouTube arriba als 29,99. Una família que triï Apple o Deezer en lloc de Spotify s'estalviarà uns 12 euros l'any: dona per a una pizza. Qobuz, a més, ven àlbums que l'usuari conserva encara que es doni de baixa. Ètica i passaport Una part dels usuaris vol saber on van a parar els seus euros. En matèria de remuneració cal desconfiar de les xifres, perquè cap servei paga un import fix per reproducció i el que arriba a l'artista depèn de segells i distribuïdores. Amb aquesta cautela, les estimacions situen Spotify a la cua (entre 0,003 i 0,005 dòlars per reproducció), amb Apple Music i Tidal per sobre. L'única xifra auditada és la de Qobuz: 0,01873 dòlars de mitjana l'exercici 2024. Spotify, en canvi, és qui més reparteix en total (més d'11.000 milions de dòlars el 2025), però des del 2024 no paga res per les cançons que no arriben a 1.000 reproduccions anuals. El model de Deezer dona més pes als artistes amb oients actius i penalitza les reproduccions fraudulentes i la música generada amb IA. Pel que fa al passaport, Spotify és sueca (seu a Estocolm, matriu a Luxemburg), i Deezer i Qobuz són franceses. Tidal és d'origen noruec, però la controla l'americana Block; Apple, Amazon i YouTube són nord-americanes de naixement. Per als qui preferim serveis europeus, la llista es redueix a Spotify, Deezer i Qobuz. Canviar és (molt) fàcil Un dels motius per no canviar de servei és el temor a perdre anys de llistes i de cançons preferides, però avui és un anacronisme. Apple Music va incorporar el maig del 2025 una eina d'importació, basada en SongShift, que copia llistes i cançons des d'altres serveis. Spotify ofereix una funció equivalent des de novembre del 2025, amb tecnologia de TuneMyMusic, i YouTube Music Premium també admet importacions. Deezer i Qobuz, per la seva banda, inclouen la importació des de Spotify en el mateix procés d'alta. El procés és mecànic: es contracta el servei nou, s'indica el d'origen i en pocs minuts el contingut ha passat d'un servei a l'altre, sense esborrar l'original. L'únic risc és que alguna cançó no existeixi al catàleg nou. Gairebé tots els serveis ofereixen un període de prova, de manera que l'experiment surt de franc o gairebé, i sempre es pot tornar enrere. Spotify seguirà sent el més popular, però la popularitat no garanteix el preu més baix, la fidelitat més alta ni el repartiment més just. Per comprovar-ho, n'hi ha prou amb jugar-hi durant una tarda.