"Que t’agradi la feina és una trampa"

Reconec que és contradictori anar a cobrir per feina el debat de la Biennal de Pensament sobre per què vivim només per treballar, sobretot a dos quarts de nou del vespre, l’hora de posar a dormir la canalla o quedar amb els amics. Però és que dos dels assagistes joves que més han pensat sobre la feina, el filòsof Juan Evaristo Valls Boix i la periodista Anna Pacheco, debatien aquest dimecres sobre els perills de la identificació amb el teu ofici, el parany de la realització personal, com el treball vertebra les nostres vides i colonitza tots els espais, i com condiciona la salut física i mental, però no sempre millora el nostre estatus. Jo hi anava per a una amiga, ehem. A la plaça Joan Coromines hi havia 900 persones fent teràpia, intentant entendre fins on han d’entregar-se a la seva professió i a partir de quan ens ho hem de fer mirar. Valls comença amb una plantofada: "Que t’agradi la feina és una trampa –i més endavant hi afegeix–. L'altra trampa és pensar que la passió per la feina és una condició per a la felicitat amb indiferència de les condicions materials". Ell recomana mantenir les distàncies amb l’ofici, és a dir, sexe sense enamorament, perquè la passió no acabi sent tòxica. Pacheco, a més, rebaixa l'atractiu de l'amant: "La majoria de les feines són grises i avorrides en essència, pel seu component reiteratiu i sostingut en el temps. La repetició és atroç", diu l'autora de dos títols sobre la classe i la feina (Listas, guapas, limpias i Estuve aquí y me acordé de nosotros). Fer la revolució amb els 'criptobros' La conversa supera l'experiència personal i va al moll de l'os teòric: la consolidació del sistema neoliberal i la precarització laboral, especialment després de la pandèmia, han trencat les promeses de l’estat del benestar. Valls diu que, per a la majoria, ja no és veritat aquella màxima que si treballes en el que t’apassiona, podràs tenir una bona vida; o que si estudies una carrera tindràs una casa. "Ara el treball ens demana el màxim i ens priva dels mínims", diu, referint-se a les dificultats d'accés a l'habitatge. Pacheco hi afegeix que la crisi és estructural i intergeneracional, com veiem amb la convocatòria de vaga general de l’11-N: no va de mil·lennials contra boomers, ni d’assalariats contra ultraliberals. "Els criptobros no estan demanant altra cosa que l’abolició del treball assalariat, en el fons el malestar és el mateix", afirma. "Parlem de lluita de classes", resumeix el filòsof, autor de Jomo i El derecho a las cosas bellas. A la plaça hi ha un silenci sepulcral, només trencat per una orquestra de gossos lladrant. El públic mira a la pantalla gegant, com si els ponents fossin estrelles del rock o en una xerrada de Teams. De l'explosió del malestar laboral en surten boles de pólvora cap a totes bandes, com en una palmera de pirotècnia. Un efecte és la nova ètica del treball dels centennials, molt menys implicada. O bé la nova passió pel treball funcionarial, perquè és dels pocs que permet conciliar amb la vida. O directament el tradwifisme. I fins i tot s'apunta a un canvi de paradigma, que em sembla més un desig que una possibilitat, per allò que és més fàcil imaginar la fi del món que els fons voltor sense ales. "Quan es trenca el miratge, hi ha una desobediència del mandat de treballar", confia Pacheco, que no nega la necessitat de treballar, però sí que qüestiona "sota quines lògiques i quin sistema productiu". "Quan ens desenamorem de la feina, alliberem amor i desig envers altres coses, persones, xarxes, vida", diu Valls. El dret al descans i la defensa d’altres formes alternatives de fer feina i comunitat ocupen el tram final del debat, guiat per Alba Riera. Al final, els fa aterrar les seves principals apostes transformadores: ell optaria per la renda bàsica universal i ella per la reducció de la jornada laboral. Sona bé, no ens enganyem, penso mentre tiro cap a casa. Entro sigil·losament: els nens ja dormen.