La llegenda que frega els banys

L'home-maratonià va fer un salt per a la humanitat fa set anys: el 12 d'octubre de 2019, en temps prepandémicos, Eliud Kipchoge va trencar la barrera de les dues hores en la marató. Ho va fer en el Projecte Ineos, quan va recórrer a llargues gambades el parc Prater de Viena durant un exercici de laboratori tan eficient com marketiniano, revisat al mil·límetre per Nike i seguit universalment. Milers de vienesos es van concentrar en les ribes del recorregut i milions de persones el van fer davant les televisions i davant els ordinadors, tots excitats davant aquell moment. (Es parla de 500 milions d'espectadors a nivell global; en X, mentre Kipchoge es desdejunava un quilòmetre darrere l'altre, l'episodi va acaparar cinc de les set principals tendències globals). Contemplat pel món, Kipchoge va acariciar el cel i va complir el seu propòsit: va córrer en 1h59m40s, més ràpid que ningú mai. I així, el mite kenià va transcendir les carreres en ruta, va transcendir la marató i va transcendir l'esport. Eliud Kipchoge es va convertir en llegenda, en un atleta jeràrquicament superior, com Jesse Owens, Bob Beamon, Carl Lewis o Usain Bolt. (Encara que ell sempre ha preferit #comparar amb sir Roger Bannister, el cavaller de l'Ordre de l'Imperi Britànic que va fer fallida la barrera dels quatre minuts en la milla en 1954, en els temps de l'atletisme amateur, de fotografies en sépia i imatges en blanc i negre). I a partir d'aquell dia de 2019, Eliud Kipchoge va levitar. I va filosofar. I vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li: –A hores d'ara de la vida, a les seves 34 anys, amb la vida econòmica resolta i la glòria a les seves mans, vostè continua vivint en l'auster centre d'entrenament de Kaptagat, a 30 #km de la seva família en Eldoret. I comparteix el quart amb els seus companys i lava els banys quan li toca. I només trenca la seva rutina els dissabtes a la tarda, quan viatja a Eldoret per a veure als seus tres fills i a la seva dona, i ja en la nit del diumenge torna al centre de treball. La seva dona no li demana que ho deixi estar ja? No li diu: “Eliud, torna a casa i queda't amb nosaltres”? I Kipchoge, entre riures, em va contestar: –Doncs sí. –I llavors? Per què continua corrent? –Perquè vull fer del món un lloc millor. Vull que tots ens posem a córrer perquè un món que corre és un món més relaxat i satisfet amb si mateix. El diumenge passat, Kipchoge va guanyar la marató de Melbourne. Ho va fer en uns discrets 2h09m08s, però somrient en els últims quilòmetres, perquè això és el que ha fet sempre quan sofreix: somriu i així metaboliza el dolor. Té 41 anys. Tants com Cristiano Ronaldo. Avui sortiré a córrer.