Habitatge al servei del capital
Una gran part de la població es compra una casa per viure-hi, per fer-la la seva llar. Quan el mercat està format únicament de persones que busquen cases per viure, si la demanda augmenta, els preus pugen, però aquesta pujada està fortament limitada per la capacitat per créixer dels salaris. La majoria de les persones compren cases amb una hipoteca i els bancs només estan disposats a prestar el que creuen que els i les treballadores podran retornar en les pròximes dècades, fent una previsió de com canviaran els seus ingressos. Al mercat immobiliari, però, hi ha altres agents a part de les persones que busquen cases; són les societats immobiliàries i els fons d’inversió que compren immobles per rendibilitzar-los, és a dir, per a ells l’habitatge és un actiu financer.
En les últimes dècades, el mercat immobiliari ha patit un procés de financerització. Aquest procés es defineix pel domini creixent d'actors, mercats, pràctiques, mesures i narratives financeres, a diverses escales. Històricament i per volum, el mercat hipotecari ha estat el canal dominant per a la financerització del mercat immobiliari. Els bancs presten diners a les famílies i individus per comprar habitatges i aquests préstecs hipotecaris passen a formar part dels actius dels bancs, lligant el mercat immobiliari al mercat financer. Aquesta relació es va reforçar als anys noranta i principis dels 2000 quan els bancs van aglutinar les hipoteques en productes financers que després van vendre com a valors en els mercats de capitals, desembocant en la crisi financera del 2008. En els últims 15 anys, però, la financerització del mercat immobiliari s’ha degut principalment a l’ entrada d’inversors institucionals . En lloc de prestar diners a les famílies, aquests actors entren al mercat directament a través de l'emissió de capital i bons i utilitzant aquest capital per comprar i mantenir habitatge com a actiu financer. Inicialment, els fons d’inversió van entrar a través de la compra de grans carteres d’habitatge públic i d’estratègies d'extracció de valor basats en l'augment dels lloguers i la revenda. Més tard, amb l’entrada de societats immobiliàries i fons de pensió, es va posar èmfasi en els fluxos d'ingressos a llarg termini i en l'estandardització de l'habitatge com a classe d'actius. I més recentment, la financerització s’ha estès a nous segments de mercat com les residències d’estudiants i de gent gran.
Els inversors institucionals es poden classificar en fons immobiliaris que cotitzen en borsa i els que no ho fan. Entre els que cotitzen destaquen els fons d’inversió immobiliària (REITs per les seves sigles en anglès), que a l’estat espanyol són majoritàriament societats immobiliàries (SOCIMIs) i fons d’inversió.
