Discos de la setmana: Dominique A, de nou en el cim

Aquesta és la selecció que han fet els crítics d'ABC dels últims discos que s'han publicat. Greta Van Fleet 'Palace for the People'(6,5/10) «Potser el problema és el nostre per esperar una evolució en alguna cosa que funciona» Discogràfica: Republic Per María Carbajo Quatre discos després, Greta Van Fleet continuen tenint un petit problema: són massa bons com per a #conformar amb sonar sempre al mateix. Potser el problema ... és el nostre per esperar una evolució en alguna cosa que funciona, però 'Palace For The People' torna a exhibir tot allò que va convertir al grup en punta de llança del nou rock clàssic (guitarres enormes, tornades d'estadi i Josh Kiszka buscant notes que probablement només escolten els gossos), però deixa certa sensació d'oportunitat perduda. Hi ha excepcions quant a sortir de la zona de confort: 'Lost In The Golden' juga amb escales orientals, 'Boughten Bliss' troba bellesa lluny del baluern i 'Saw You Estand' demostra que també saben emocionar sense treure contínuament l'artilleria pesant. Quan les guitarres manen, poques pegues poden #posar. El problema és que gairebé una hora d'èpica acaba pesant. És un bon disc d'una banda capaç de fer un extraordinari. Potser Greta Van Fleet ja no hagin de demostrar que són una mica els Zeppelin 5.0, destinats a deixar clar que el rock clàssic continua viu. Ara toca decidir què volen fer amb ell. Però, si et val el que ja han posat sobre la taula anteriorment, els 'brothers' de Michigan continuen sonant igual de brutals. Agre / Scott McCloud 'Outcasts Of The Universe'(7/10) «Poques bandes espanyoles han aconseguit tantes fites com Agre en el que al 'underground' americà es refereix» Discogràfica: Agre Per Israel Viana Poques bandes espanyoles han aconseguit tantes fites com Agre en el que al 'underground' americà es refereix i, probablement, mai has sentit parlar d'ells. Aquest duo madrileny de rock instrumental nascut de les cendres de Doss, i el bateria de les quals (Jorge Fuertes) va formar part també de Nudozurdo, va donar la campanada en 2020 en col·laborar amb Mark Lanegan en el seu primer epé: 'La Murga'. «Intimidava en les distàncies curtes, però una vegada que passaves aquesta barrera, era tendre, afectuós i, a vegades, molt cabró», va reconèixer el citat bateria poc després que l'ex Screaming Trees morís. Quatre cançons estranyes, fosques i precioses a les quals van seguir altres dues epés autoeditados: un amb el poeta i cantant de Enablers, Pete Simonelli, que tantes nits memorables ens va donar en l'enyorada La Feina, aquesta sala de Madrid autogestionada i situada en un garatge de Carabanchel, primer, i Suanzes, després, que tant va fer per un grapat d'afeccionats a la música; i un altre amb Scott McCloud, el cantant i guitarrista de Girls Against Boys i altres grups il·lustres de Dischord en això que anomenen post-hardcore, amb el qual ara repeteixen per al seu primer llarg: 'Outcasts Of The Universe' (Agre).

Vuit temes i 35 minuts de música nova i igual d'estranya, fosca i bonica, en els quals Fortes i el guitarrista David Flores es mimetitzen a la perfecció amb el so i l'estil de McCloud. Són la versió 5.0 de Girls Against Boys, principalment, però també de projectes germans com New Wet Kojak i Soulside. Aquí estan les guitarres afilades i la veu esquinçada en 'New Killing', la bateria de 'Easy Prey' accelerant sense concessions i frenant de manera precisa, els arpegis de 'Mezzanine' amb aquest òrgan juganer sonant per sota, les melodies de 'Revolution Summer' i 'Blonde Tomorrow' i el cogombre final de 'Xarxa Boots' que poc ha d'envejar a temarracos de Girls Against Boys com 'Bullet Proof Cupid' o 'Let Em Menja Back'. Si has escoltat a totes aquestes bandes de l'escena de Washington DC en les quals McCloud va militar des de finals dels 80, és probable que res et sorprengui, però segur que t'encantarà i, sobretot, desitjaràs que aviat toquin junts a Espanya. Coixí de seguretat 'Una estranya força'(7,5/10) «Més de vint anys després, el paisatge continua més o menys igual en Pelat Coixí de seguretat. Recognoscible i reconfortant. Gairebé terapèutic» Discogràfica: So Noi Per Fernando PérezPiensas que ja no serà igual, que ha passat massa temps i que ja està tot dit després de tants anys. Però #enfrontar a un nou disc de Coixí de seguretat és com #retrobar amb aquest vell amic al qual havies perdut la pista fa un temps. Un dia coincideixes de nou amb ell per casualitat i, creuats les primeres salutacions (o escoltada la primera intro), tornes a tenir la sensació que tot segueix tal qual ho vas deixar: la pel·lícula, per més que l'hagis vist més de mil vegades, et continua semblant estupenda. És cert que no hi ha molt de marge per a la sorpresa en una proposta que va evolucionar des de la brisa surfera i el pop punk ramoniano (els Nikis de Estepona) cap a un power pop efervescent que uneix el rock alternatiu dels 90, amb Weezer com a referència central, amb les assolellades melodies sesenteras. Generalitzant molt, perquè el seu arxiu de referències ('Memoriax 500' sonor) és aclaparador. I cal subratllar-ho: només Els Germans Dalton (Andalusia sempre va ser la nova Califòrnia) els podrien mirar cara a cara en el cim d'aquest subgènere al nostre país. I, desgraciadament, els de Sant Ferran no ens van durar tant. Fent honor al seu títol, la principal novetat del seu novè disc és que aparquen el progressiu protagonisme que els mitjos temps havien aconseguit en el seu repertori per a recuperar cert nivell d'urgència i potència. Com ells mateixos han reconegut, bona part de l'àlbum remet a la seva etapa de transformació, la de 'Qui mato a Aibag' i 'Alt Disc', els treballs previs a 'Manual de Muntanya Russa', aquesta memorable explosió de color que va decantar definitivament la seva balança estilística cap al pop. Aquest equilibri recuperat els senti molt bé.

L'altre gran as dels malaguenys continuen sent aquestes entranyables lletres que combinen les pel·lícules de sèrie B, la melancolia de l'afecte perdut i una deliciosa capacitat d'observació costumista que aquí pren el pols a realitats ben depriments, com la gentrificación o aquest futur que es va fer present perquè res canviï massa ('aquí ve la decepció' tecnològica). Més de vint anys després, el paisatge també continua més o menys igual en Pelat Coixí de seguretat. Recognoscible i reconfortant. Gairebé terapèutic. Dóna gust estar de nou per aquí...Dominique A 'Sprirales' (8/10) «Aquesta música sona vibrant. Un àlbum entre els seus cims discogràfics» Discogràfica: Cinq7 / Popstock! Per Andrés CastañoDeberíamos prestar més atenció als nostres veïns, francesos o portuguesos, perquè existeixen altres mons apassionants i sorprenents més enllà del mercat anglosaxó. El quinzè àlbum de Dominique,˗ un exemple de meravella˗, que ve carregat de cançons. Setze, concentrades en una hora i cinc minuts. Un lot molt bo, sentin. 'Spirales' ja ha tingut impacte mediàtic a França amb entrevistes a Monsieur Ané en mitjans com 'Télérama', 'L'Humanité', 'Libération' o 'Le Monde'. En 'Els Inrockuptibles' han dit de l'àlbum que «és una obra major com un Modiano». A Espanya ja ha estat disc destacat per a Rockdelux. Però anem a les cançons perquè hi ha molta chicha. N'hi ha diverses. Senzills evidents i resultones ('Un Jour J'ai Disparu' o 'Apparaître Sud Le Quai'). Cançons més complexes i amb substrat com 'La Roue Du Jardin Garnier', 'Coltan' i 'La Rue Donis Flandres'. Dominique torna a la guitarra des de la calma ('Bromure', 'Le Silence Donis Autres', 'La Claire Obscurité') o la fúria ('Shining À 12 Ans'). En Dominque A perviu el lirisme, que construeix a través de les seves experiències i les seves lectures. Aquí mira al passat, al seu Provins natal, a Nantes, a records d'infància… Aquesta música sona vibrant. Un àlbum entre els seus cims discogràfics.