A tirs o amb vots: ja sembla igual

Kim Jong Un, l'estimat líder nord-coreà, ha usat canons antiaeris per a executar en públic a col·laboradors caiguts en desgràcia. Teodoro Obiang, que va donar un cop d'estat en 1979, porta 47 anys com a manaia a Guinea Equatorial, on segresta, tortura i recompensa per la captura d'opositors en fugida. L'ugandès Idi Amin Donada va eliminar a 300.000 paisans i va guardar el cap d'alguns en la nevera, abonant la llegenda del seu canibalisme… Heus aquí tres dictadors despietats, disposats a matar per a aconseguir el poder o per a conservar-lo. Però en poder pot #accedir també més discretament, amb intrigues i aliances inconfessables, com les que van encimbellar a Rússia a Vladímir Putin, que després va modificar la Constitució per a seguir en el Kremlin fins al 2036 (si no palma abans) i va liquidar un darrere l'altre als seus opositors. Després estan els que són elegits en les urnes, però vénen resolts a #carregar o pervertir la democràcia, com Hitler després de les eleccions en 1933. En aquesta línia sobresurt Donald Trump, que qüestiona els resultats electorals si no li agraden, que va encoratjar l'assalt al Congrés, que esmenti diàriament i que aprofita la presidència per a #lucrar. També brilla l'israelià Beniamin Netanyahu, que exercint el seu càrrec ha aconseguit que la Cort Penal Internacional emetés ordre de detenció en contra seva per crims de guerra i de lesa humanitat. És a dir, uns arriben al poder a tirs, uns altres mitjançant maniobres fosques i uns altres lluint màscara de demòcrata, que es lleven a la primera oportunitat. Com era de preveure, tots ells acaben sent governants indignes. Però després estan aquells que, fins i tot mancant de les aptituds requerides, són triats en comicis nets pels censats, amb plena llibertat (i poques llums). Per exemple, és probable que el dia 25 Flávio Bolsonaro (a la foto) guanyi la segona volta de les eleccions brasileres, alineï el seu país amb el trumpismo i alliberi al seu pare, Jair Bolsonaro, que com a president va boicotejar la labor anticovid de la sanitat pública, i que està condemnat a 27 anys per intent de cop d'Estat. Seguim. Colòmbia ha elegit president a Abelardo de la Espriella, defensor de paramilitars i autor de manuals per a #enriquir, entre altres mèrits. el Perú, a Keiko Fujimori, al pare i l'antecessor del qual li van caure 25 anys per segrest i corrupció. I acabo d'assabentar-me del següent: Delcy Rodríguez, que va créixer en el bolivarismo i ara és presidenta encarregada de Veneçuela per la gràcia de Trump, a qui de bo de bo adora és al difunt guru Sathya Sai Bava, igual que Nicolás Maduro. És veritat que Delcy no va ser, stricto sensu , encimbellada democràticament. Però sí que ho va ser Isabel Díaz Ayuso, que encadena majories en la Comunitat de Madrid, acusant de tota mena d'abusos als seus rivals, mentre tira pilotes fos quan li pregunten per l'àtic de sis milions adquirit per al seu ús.

I sembla que ho serà Sílvia Orriols, a la qual es vaticina un avanç de por en el Parlament, malgrat la seva poca experiència de govern i al nivell dels seus col·laboradors. O Abascal, aquesta fàbrica de faules ambulant. Té sentit que triem lliurement com a autoritats als qui no són els més preparats, ni els més empàtics ni, presumiblement, milloraran la societat? Cal recordar que el verb triar , que suposadament conjuguem quan decidim el nostre vot, porta incorporat un matís de preferència. Votem a un candidat perquè li preferim als altres. I li preferim, ideologies a part, perquè creiem que pot deixar el món una mica més apanyat que quan li ho confiem. I, per tant, actuar amb esperit democràtic, cívic, de progrés. Els resultats electorals que aúpan als qui pensen més en ells que en els altres manquen de sentit. No obstant això, en comptar la creixent quantitat de megalòmans i incompetents que grimpen fins a càrrecs presidencials, senzillament no donem crèdit. Pitjor encara: si més aviat que tard abusen del seu poder, ni tan sols podrem queixar-nos, perquè prèviament molts van fer un ús temerari del seu legítim dret a vot.