Entre bastidors del rodatge de «Schumacher ’94» de Netflix

La directora Christin Freitag parla amb F1.com sobre com va descobrir una cara diferent de Michael Schumacher, revisitant els fets d'Imola i fent servir imatges d'arxiu i música per reviure la seva primera temporada guanyadora del títol.

Entre el metratge que es va quedar gravat a Christin Freitag després de fer Schumacher ’94 – The Birth of a Legend hi ha una entrevista amb un espectador a Hockenheim. Preguntat per un reporter de televisió si el soroll era excessiu, l'home amb ulleres va respondre: «No, gens ni mica. Meravellós, meravellós».

El material capta l'entusiasme creixent per Schumacher a Alemanya durant la temporada en què va aconseguir el seu primer Campionat del Món de Fórmula 1, una cosa que Freitag tenia un interès especial a explorar a través dels arxius.

Estrenat a Netflix el 2 d'octubre, el documental segueix el pilot de Benetton, aleshores de 25 anys, des de la victòria inicial al Brasil fins a la cursa decisiva pel títol a Adelaida. Inclou entrevistes amb la seva dona Corinna, l'exdirector d'equip de Benetton Flavio Briatore, Bernie Ecclestone, David Coulthard i el seu representant Willi Weber, entre d'altres.

«Això és el que intentàvem aconseguir: no mirar des de fora ni mirar enrere, sinó transportar-te realment a l'època, a aquesta temporada extrema de Fórmula 1, i ser-hi amb ell», explica Freitag a F1.com.

Les curses més importants hi havien d'aparèixer inevitablement, com ara els tràgics esdeveniments d'Imola i la cursa decisiva del campionat a Adelaida. Però Freitag i el muntador Bobby Good també van buscar moments menys coneguts.

«Quan ets nou en un tema, no saps què és el que no saps, de manera que sempre hi ha la possibilitat de trobar coses interessants», explica.

«Teníem una estructura, però ho vam escanejar tot. Crec que teníem 1.300 hores d'imatges de les curses i el meu muntador, Bobby Good, va ser implacable revisant-ho tot».

I afegeix: «Totes les curses solen semblar iguals després d'un temps. Tens les granotes, els cascos, els circuits. Però de seguida detectes quan passa alguna cosa interessant o autèntica a les cares de la gent, o amb en Michael».

Freitag també va planificar quan els entrevistats relatarien els fets en present, situant els seus records al costat de les imatges.

«Intentava construir una estructura molt narrativa que realment t'atrapés en la història», diu. «Sabia que necessitava molt de metratge d'arxiu perquè fos immersiu, així que vaig pensar que potser un 60 o un 70 per cent haurien de ser imatges d'arxiu.

»Bàsicament vaig escriure un guió. Sabia quina escena anava a cada moment, quins protagonistes necessitava per a cada escena i què conduïa a què. Bàsicament és construcció cinematogràfica».

La banda sonora combina composicions originals amb música de la dècada, com ara Common People de Pulp i Rush Rush de Paula Abdul, una cançó amb un significat particular per a Michael i Corinna.

«És important tenir cançons que et transportin directament a l'època, però el muntatge està tan ajustat a la música que va caldre compondre la banda sonora per a moltes coses», explica Freitag.