El president Companys i la fi de la República (1940)

De l’article del periodista exiliat Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a la revista Germanor (Xile, XI-1940) arran de l’afusellament del president Lluís Companys (el Tarròs, Urgell, 1882 - castell de Montjuïc, Barcelona, 1940), vilesa franquista perpetrada el 15 d’octubre de fa vuitanta-sis anys. El periodista Guansé va viure l’experiència galdosa d’una República espanyola que també humiliava Catalunya. [...] Des del 19 de juliol del 1936, mentre a Catalunya tots els excessos, els incendis, els crims, les espoliacions són realitzats per una força obscura, nascuda de la mateixa indefensió en què la insurrecció militar deixa la Generalitat, en la zona espanyola dominada pels facciosos hi són comeses malvestats més grans, però decretades per tribunals militars, executades per gent uniformada i aprovades per les autoritats nacionalistes. Millor dit, se n’hi segueixen cometent encara! Què fa mentrestant el president Companys...? Companys serveix de Creu Roja. Esmerça tota la seva influència personal, tots els seus mitjans, els serveis de la policia catalana, a salvar amics i enemics polítics que poden ésser víctimes de la FAI. El periodista Francesc Madrid, en una patètica i àgil biografia de Companys, enumera algunes de les persones que Companys va salvar. La llista és llarga i en podria ésser força més. Entre ells el periodista Angulo, corresponsal del diari madrileny El Debate a Barcelona, que havia fet una campanya infame contra la Generalitat i contra Catalunya, campanya culminada en un llibre en què són escrites sobre Companys les pitjors vileses, i salva enemics polítics com Ventosa i Calvell, Duran i Ventosa, el baró de Viver i el marquès d’Alella. I figures importants de Catalunya que, per llurs sentiments o actuació conservadora, perillaven, com Puig i Cadafalch, i molts capellans, entre ells frares de Montserrat, i molts catedràtics i advocats. [...] Però dels catalans, el Govern de la República, tant si el presideix Largo Caballero com Prieto, com Negrín –sobretot Negrín–, no en vol altra cosa que els diners, la suor, l’abnegació i la sang. [...] La Generalitat passa a ésser una façana purament decorativa. I hom pot preguntar-se: ¿Lluís Companys es va mostrar prou enèrgic, estigué prou encertat en la manera de defensar les prerrogatives que li conferia l’Estatut? [...] ¿Tenia prou assistències per defensar-les millor, sobretot des del moment que els comunistes, per haver-se oposat a l’anarquia i haver contribuït d’una manera decisiva en l’organització d’un exèrcit regular, arrossegaven, el mateix a Catalunya que a tota Espanya, un corrent tan fort d’opinió? Què havia, doncs, d’haver fet? ¿Havia d’abandonar la presidència, cosa que a la seva altivesa li semblava una deserció, tal com molts amics li aconsellaven?...