Thomas Dunford i Llegeixi Desandre, els reis del Barroc que van aprendre a improvisar amb Bach gràcies al jazz

Hi ha els qui arriben al cim del Barroc a base d'estudi, colzes i una tècnica depurada. Uns altres ho fan #deixar portar per la intuïció o la curiositat. I després està Thomas Dunford, que suma a tot l'anterior el jazz. El llaütista francès no ... entén la música com un territori dividit en compartiments estancs, sinó com un espai en el qual Bach pot conviure amb els Beatles, la improvisació amb la partitura i el rigor històric amb el pur plaer de jugar. «Tots dos gèneres estan molt més prop del que la gent imagina . La improvisació està en el cor de tots dos. La principal diferència està en el llenguatge i el vocabulari. Un músic de jazz i un barroc poden parlar llenguatges musicals diferents, però l'acte d'escoltar, reaccionar, assumir riscos i crear alguna cosa en el moment és molt semblant», confessa Dunford a ABC. L'artista arriba a Espanya al costat de la mezzosoprano Llegeixi Desandre per a inaugurar la quarta edició de Músiques Voltades, a Zamora, amb ' Idylle' , un viatge per tres segles de cançons franceses entorn de l'amor. La parella artística aprofitarà també el seu pas pel país per a actuar en altres ciutats, entre elles Madrid, Barcelona i València.'Idylle' és un viatge per tres segles de cançons franceses d'amor, des de la música barroca fins a artistes com Barbara o Françoise Hardy. A través de la veu de Lea Desandre i el llaüt de Thomas Dunford, el programa connecta èpoques i estils molt diferents per a explorar què ha canviat i què roman en la nostra manera de cantar a l'amor. Tots els descobriments d'aquest procés de creació del programa es resumeixen en un: «Quan escoltem una cançó d'amor que es va escriure fa 300 anys, és l'amor en si mateix. Encara que la societat evolucioni i canviï, l'amor és el mateix. Sempre és tan dolorós o tan bell com ho era fa 300 anys, igual que avui», explica Desandre.Llegeixi Desandre i Thomas Dunford s'han convertit en dos dels noms més destacats d'una generació que està sacsejant la imatge de la música barroca: l'aborden amb rigor, sí, però també amb una frescor que l'allunya de qualsevol vitrina. Ella, una mezzosoprano capaç de saltar del repertori antic a Mozart; ell, un llaütista al qual la passió pel jazz i la improvisació li ha valgut el sobrenom de 'l'Eric Clapton del llaüt'. Junts han trepitjat escenaris com el Carnegie Hall de Nova York o la Philharmonie de París, i al juliol de 2026 Dunford va portar a la seva Ensemble Jupiter als #BBC Proms, on el públic va acabar cantant amb els músics una versió de 'Hey Jude'. Per a ells, el Barroc no és una música que calgui contemplar en silenci i amb les mans creuades: també pot tenir ritme, humor i ganes de jugar. «A la societat li agrada posar etiquetes a les coses, però la música en si no té etiquetes. Bach, els Beatles o el jazz utilitzen llenguatges diferents, però tots neixen de la mateixa necessitat humana d'expressar alguna cosa a través del so.

Mai he entès molt bé per què estimar un tipus de música hauria d'impedir-te sentir una connexió profunda amb un altre», comptava el llaütista, que en l'institut solia portar el seu llaüt a tocar amb els seus amics en festivals de jazz per tota França.Llegeixi Desandre i Thomas Dunford són fills del seu temps, però també hereus d'una tradició que exigeix coneixement, rigor i respecte perquè el Barroc continuï viu sense #convertir en una caricatura de si mateix. Custodiar aquest llegat no significa, no obstant això, mantenir-lo a resguard de qualsevol pregunta. Al contrari, s'atreveixen a formular-les, fins i tot en un món on les convencions pesen i la frontera entre la fidelitat històrica i la llibertat artística pot resultar delicada. «Hem de ser més generosos i inclusius i recordar que aquesta música no es va escriure per a especialistes . Si la comuniquem amb llibertat, emoció i generositat, no hi ha cap raó per la qual no pugui arribar a tothom», comptava el llaütista. Són gosats, però no per afany de provocar: qüestionen les normes sense calcigar-les, exploren els seus límits sense oblidar d'on vénen. Entenen que una tradició no es conserva intacta sota una campana de cristall, sinó que necessita artistes disposats a dialogar amb ella, posar-la a prova i trobar noves maneres de fer-la respirar. «Hi ha una generació de músics cada vegada més còmoda #moure entre mons diferents i qüestionant algunes de les fronteres que s'han creat entorn de la música clàssica i la música antiga. Crec que això només pot fer que la música sigui més rica i estigui més viva», afegia.Un lloc privilegiat El cicle internacional 'Músiques Voltades' torna a Zamora del 23 al 25 d'octubre amb quatre concerts que convertiran l'església romànica de Sant Cipriano en una finestra oberta a la música antiga i barroca europea. La cita, que aconsegueix la seva quarta edició, reunirà artistes i conjunts de referència internacional en un recorregut per repertoris que van de les composicions medievals de Hildegard von Bingen a les cantates de Bach, passant per les cançons d'amor franceses de diferents èpoques. «El cicle va néixer amb vocació internacional. Els artistes i grups convidats compten amb una dilatada trajectòria i reconeguda qualitat. Volíem que Zamora pogués obrir una finestra a Europa i gaudir de repertoris i intèrprets que estan fent grans coses en les millors sales i teatres de l'exterior», explica Alberto Martín, director artístic del cicle. Però en 'Músiques Voltades' no sols importa el que sona, sinó també on sona. L'església de Sant Cipriano, amb la seva arquitectura romànica i la seva acústica, és part essencial d'una proposta que busca que música i espai encaixin com les peces d'un mateix puzle. «Comptem amb un lloc extraordinari, amb una acústica envejable, així que tant els artistes com la música han d'estar en sintonia amb l'entorn. Això, evidentment, condiciona la programació, però és un repte fantàstic.

Cada concert és una experiència sensorial, on l'arquitectura, la música i la interpretació han de funcionar a la perfecció», assenyala Martín.Llegeixi Desandre i Thomas Dunford es van conèixer en 2015, en un projecte del director William Christie, i des de llavors han construït una relació que va molt més allà de la música: a més de còmplices sobre l'escenari són parella. Junts han gravat discos, girat per mig món i explorat repertoris que viatgen del Barroc a la cançó francesa. El curiós és que la seva fórmula no consisteix a estar sempre d'acord, sinó a #escoltar. «La nostra manera de treballar junts no canvia, però sí que ens involucra més. Tenim més llibertat i ens coneixem tan bé que podem assumir cada vegada més riscos. Hem aconseguit un bell espai de llibertat i tractem ara de mantenir-lo viu i de continuar somiant junts», reconeixia Llegeixi.L'amor és tantes vegades complex. És el mateix ara i sempre, però, al mateix temps, pot canviar. Pot deixar-te suspès en l'aire infinitament i, al mateix temps, arrossegar-te a l'abisme. Per a aquests artistes, aquests anys de treball conjunt els han ajudat a aconseguir un espai de llibertat que ara custodien, però també són conscients que el límit és el cel. «Sempre estem buscant. En realitat, mai hi ha un punt final. Volem aprofundir més en la música que ja interpretem, descobrir noves maneres d'expressar-la i, al mateix temps, continuar trobant música nova que ens entusiasmi i ens sorprengui. Aquesta curiositat és el que manté tot viu».