“Som analfabets emocionals”: Pretendre estar sempre bé és absurd

Adopta una postura còmoda. Tomba't o asseu-te en el sòl sobre un coixí o una cadira. Observa en quines parts del teu cos perceps la solidesa, el contacte amb la superfície i porta l'atenció aquí. Fixa't en les sensacions tàctils: quines parts del teu cos perceps més fredes o més calentes? notes algun moviment?.... Una veu tènue i pausada guia aquestes instruccions en una app de meditació i mindfulness. Estem a punt de submergir-nos en una sessió de ‘bodi scan’ o ‘escàner corporal’, una pràctica que té com a propòsit ensenyar a usar el cos com un ancora per a frenar pensaments accelerats. Durant anys, #cuidar havia estat associat al físic. Ara, aquesta lògica comença a #traslladar també al territori emocional. En el discurs anglosaxó del benestar, el terme ‘emotional fitness’ o fitness emocional, guanya presència. I a Espanya, encara que no sempre s'empra aquesta etiqueta, trobem conceptes pròxims. Però en què consisteix i què aporta realment el fitness emocional? On estan els seus límits? I, sobretot: és una eina útil per a cuidar la salut emocional o una nova manera de convertir el benestar en una obligació més i un bé de consum? L'etiqueta de fitness emocional és recent, però els qui desenvolupen la pràctica des de fa dècades miren el terme amb certa distància. És el cas de Rafael Bisquerra, president de la Xarxa Internacional d'Educació Emocional i Benestar (RIEEB), qui porta des de mitjan noranta dedicat a l'estudi i desenvolupament de l'educació emocional. Ell prefereix parlar de gimnàstica o entrenament (emocional). Per a Noelia Iglesias, de la secció de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, són pràctiques de caràcter preventiu orientades a enfortir capacitats psicològiques com la flexibilitat cognitiva, la tolerància a la frustració o l'autoregulació. “La idea és mantenir la ment en forma abans que apareguin situacions de crisis”, detalla. “El fitness emocional és una forma bonica de dir que, igual que entreno el cos i vaig al gimnàs, entrenaré la meva ment”, corrobora la psicòloga i divulgadora Silvia Àlaba Sord. Això sí, de la mateixa manera que en començar a entrenar físicament pot ser convenient comptar amb un professional que indiqui quins exercicis realitzar i amb quina intensitat, la psicologia pot ajudar a identificar el punt de partida de cada persona i determinar quines habilitats necessita enfortir. “No tots necessitem el mateix”, adverteix l'especialista. El propòsit no hauria de ser deixar de sentir por, tristesa, empipament o frustració. Tampoc #mantenir en calma davant qualsevol circumstància. Segons Maria Navarrete Fa, no té res a veure amb reprimir les emocions. “Significa ser capaç de reconèixer què estic sentint i disposar de recursos per a decidir què faig amb això que sento”, valora la formadora i docent universitària especialista en educació emocional, neuroeducación i creativitat.

És a dir, ser capaç de sentir por sense que això paralitzi, per exemple. La gimnàstica emocional ha de servir per a fomentar la consciència, la regulació i l'autonomia emocional, a més de les habilitats socials i de vida per al benestar. “És important que la por no derivi en ansietat i estrès patològic o que la tristesa no derivi en depressió o la ira en violència”, apunta Bisquerra, qui creï que aquestes competències no són només una tasca individual, sinó que també haurien de ser un objectiu de l'educació, les organitzacions i polítiques públiques. Per a Àlaba, “som analfabets emocionals”, encara ens costa identificar i nomenar el que sentim, comprendre quina informació ens aporta una emoció i saber com regular-la. Per això, “és important entrenar les nostres habilitats emocionals, ja que pot contribuir a cuidar la salut emocional”, assenyala. Però també recorda que vivim en una societat que complica la vida quotidiana amb l'exigència constant de produir, estar disponibles i aprofitar fins i tot el temps lliure. No cal esperar a #fer per a entrenar les habilitats emocionals, recorda Silvia Àlaba. “Però també podem treballar altres habilitats com comunicar-nos de manera assertiva, aprendre a posar el focus atencional en el que realment volem o aprendre a caure en compte en com ens estem parlant, en si tenim un diàleg intern positiu, negatiu o neutre que moltes vegades ens està condicionant com ens estem sentint”, afirma. Navarrete Fa també insisteix que l'entrenament ha de començar abans de qualsevol crisi: “La gimnàstica emocional no busca intervenir únicament quan apareix el problema sinó entrenar competències i generar recursos abans de necessitar-los, perquè quan arribi la situació difícil el nostre cervell tingui aprenentatges. Noelia Iglesias també veu paral·lelismes entre exercitar el cos i la ment. “Igual que en la preparació física, en la psicològica hem de dosar les càrregues per a no sobrecarregar a la persona, mantenir una consistència constant perquè un exercici aïllat no genera canvis neuronals, i respectar estrictament els temps de descans per a evitar el sobreentrenament mental, la rumiación o l'esgotament que paralitzen qualsevol progrés”, aclareix la psicòloga esportiva. L'entrenament emocional no substitueix a la teràpia ni al tractament psicològic. “Que la societat incorpori eines d'autoregulació com el ‘breathwork’ o la meditació a la seva rutina diària és fantàstic per a la prevenció. Aquestes pràctiques ajuden a regular l'activació de l'organisme, però no resolen un trauma, un duel complex o un trastorn d'ansietat”, assegura Iglesias. A Espanya, el 29% de la població pateix d'algun trastorn mental, amb especial prevalença dels quadres d'ansietat i depressió, segons la Societat Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental (SEPSM). Per això l'auge del negoci del benestar té la seva lògica.

Ciutats com Barcelona i Madrid compten cada vegada més amb nous estudis boutique que prometen baixar el ritme, connectar amb el cos i crear moments de pausa. Però Àlaba adverteix del risc de mercantilització, perquè el problema apareix quan es presenten com a equivalents a una intervenció de salut mental. El repte és perdre la por. Segons Àlaba, “abans estava completament invisibilitzat, no ho explicàvem. Actualment, cada vegada hi ha més gent que demana ajuda, però encara hi ha els qui ho asseguin com si haguessin fracassat “i necessitem entrenar les emocions perquè vivim en una societat en la qual tot és produir”. La necessitat d'aquestes eines conviu amb una dificultat estructural: accedir a atenció psicològica no sempre és senzill. Àlaba assenyala la falta de recursos de psicologia clínica en el sistema públic i reclama més places per a atendre als qui necessiten ajuda. Com reconèixer quan el malestar requereix atenció professional? Àlaba proposa #fixar en la interferència que produeix en la vida quotidiana. Si les dificultats afecten de manera persistent al somni, l'alimentació, la concentració, l'energia, el treball o les ganes de fer coses, convé consultar amb un especialista. Els experts veuen el fitness emocional com una eina d'ajuda. No obstant això, Silvia Àlaba adverteix del risc de confondre la felicitat amb l'alegria constant. Totes les persones travessen dies difícils i situacions desagradables. “Cal #permetre estar trist, enfadat o cansat. Hi ha dies que ens ve de gust ficar-nos en el llit i l'endemà no passa res, és un dia puntual. Tampoc és necessari convertir cada experiència en una oportunitat de millora personal”, emfatitza. També, si comencem a parlar d'emocions com alguna cosa que s'entrena, podem passar-nos de rosca. “Existeix el risc al que denominem positivisme tòxic o hipercontrol emocional. Buscar estar sempre bé o reprimir emocions incòmodes com la tristesa, la ràbia o la por no és senyal de fortalesa, sinó de rigidesa psicològica”, admet Iglesias. El veritable fitness emocional no consisteix a no sentir malestar o a tenir un control absolut, sinó a desenvolupar la capacitat de transitar les emocions difícils”, conclou Noelia Iglesias.