La carrera és entre el #PP i Vox

A Felipe González se li va tenir ràbia, a Zapatero sempre se li ha tingut un agut menyspreu intel·lectual, però el Partit Popular només ha distingit amb la gran creu de la seva avorrició a Pedro Sánchez. Tal vegada no agradi, però tampoc pot estranyar: Sánchez està darrere dels dos sobresalts existencials que, de deu anys a aquesta part, ha sofert el #PP. El primer va ser en 2018, quan el partit va abandonar el poder amb les presses d'una evacuació per tsunami. Abocat a un procés congressual, les seves diferents faccions s'anaven a treure els ulls amb tal gràcia que, al costat del congrés que va triar a Pablo Casado , Hobbes sembla un matí en Eurodisney. La segona agonia del #PP va tenir lloc en 2023, quan Narcís Michavila, demóscopo de confiança del centredreta, va apel·lar a la “pura matemàtica” per a afirmar que Alberto Núñez Feijóo li trauria quaranta diputats al #PSOE. La seva empresa anava a “clavar” el resultat: “Ens juguem el nostre prestigi”, va declarar. Els populars no necessitaven molt més: el vaticini coincidia amb la seva pròpia percepció de Sánchez com un molest parèntesi en la Història d'Espanya, el curs de la qual tornaria a la normalitat després de, segons l'expressió llavors cèlebre, “derogar el sanchismo”. Al final, els 40 escons en les enquestes van ser només 16 en les eleccions: per molt menys, abans la gent es retirava un parell de legislatures a una Trapa. Per al que importa, tant en 2018 com en 2023, la dreta va coincidir a fer de menys a Sánchez: han passat tres anys i, les voltes que dóna la vida, avui potser pequen per fer-li de més.