Els llogarets de pissarra de Portugal que han tornat a la vida entre muntanyes

En 1981, Talasnal tenia únicament dos habitants permanents. Aquell petit poble de muntanya, que havia arribat a comptar amb escola i més d'un centenar de veïns, semblava condemnat a l'abandó. Moltes cases es deterioraven i els camins que durant generacions havien comunicat el llogaret amb la resta de la vall perdien la seva funció. Avui, Talasnal torna a tenir activitat i rep visitants atrets pels seus carrers de pedra i els boscos que ho envolten. Es troba a la Serra dóna Lousã, al sud de Coímbra, una regió muntanyenca del centre de Portugal on sobreviuen nombroses aldeias do xisto. Són els coneguts llogarets de pissarra, encara que la roca utilitzada en les seves construccions és, més exactament, esquist. Amb ella es van aixecar habitatges, corrals, molins i murs de contenció, aprofitant un material abundant en els propis vessants. La recuperació d'aquests pobles ha permès conservar una arquitectura estretament vinculada al paisatge. En 2025, el projecte de rehabilitació de cinc llogarets de la Serra dóna Lousã va rebre el Premi del Paisatge del Consell d'Europa, un reconeixement a més de dues dècades d'actuacions per a recuperar el seu patrimoni i entorn natural. Talasnal, Candal i Cerdeira són tres exemples d'aquesta transformació, cadascun amb una història diferent. La carretera que ascendeix des de Lousã travessa boscos i una successió de corbes abans d'aconseguir Talasnal, situat sobre la vall de la Ribeira de São João. El llogaret s'estén per un vessant pronunciat, amb les cases agrupades al voltant d'un carrer empedrat de la qual parteixen escales i petits passadissos. Les façanes fosques, les portes de fusta i les parres que creixen al costat d'alguns murs conserven la imatge d'un poble construït amb els recursos disponibles. A penes hi ha terreny pla. Els habitatges ocupen els espais rocosos i les antigues parcel·les agrícoles es distribueixen pels pendents pròxims. A principis del segle XX, Talasnal va arribar a tenir 129 habitants. L'emigració va reduir progressivament aquesta població i l'escola va tancar en 1975, quan només quedaven dos alumnes. Sis anys després, únicament residien allí dues persones de manera permanent. La restauració dels habitatges va canviar la seva destinació. Algunes es van convertir en allotjaments rurals, unes altres en segones residències i vàries van recuperar el seu ús com a petits establiments. Talasnal és avui una dels llogarets més coneguts de la serra, encara que la seva activitat actual és molt diferent de la que mantenia als seus habitants fa un segle. Candal té una història especialment lligada a l'emigració. Les seves cases s'escalonen sobre els vessants pròxims a la carretera de muntanya, comunicades per carrerons estrets que ascendeixen des del fons de la vall. En 1940 vivien aquí 201 persones. L'agricultura, la ramaderia, la producció de carbó vegetal i l'aprofitament de l'aigua sostenien una petita economia rural. Els molins hidràulics servien per a moldre cereals i una almàssera permetia elaborar oli.

Un dels testimoniatges més reveladors d'aquella època és l'antiga escola, construïda en la dècada de 1920 gràcies a les aportacions de veïns que havien emigrat als Estats Units. Anys més tard, moltes altres famílies van abandonar Candal per a #instal·lar al Brasil. L'electricitat no va arribar fins als anys setanta, quan bona part de la població ja havia marxat. En 1991, el llogaret conservava a penes quinze habitants. Avui, els seus carrers i habitatges restaurats permeten descobrir aquest passat sense necessitat de grans monuments. La pròpia disposició del poble, adaptada al pendent i a l'aprofitament de l'aigua, explica les dificultats de viure en aquestes muntanyes. Candal recorda també que l'emigració va ser una realitat compartida per nombrosos pobles de l'interior portuguès. La recuperació de Cerdeira ha seguit un camí diferent. Aquest petit llogaret, construïda sobre un vessant abrupte al costat d'un rierol, ha convertit part dels seus antics edificis en espais de creació artística. Les cases s'aixequen les unes sobre les altres, unides per carrers estrets, escales i murs de pedra. Durant generacions, els seus habitants van viure de la ramaderia i dels recursos del bosc. El llogaret va arribar a comptar amb sis molins hidràulics, però la pèrdua de població i els canvis en les activitats rurals van acabar per deixar nombrosos edificis sense ús. La seva rehabilitació ha respectat bona part dels materials tradicionals, especialment l'esquist i la fusta de castanyer. Actualment, Cerdeira acull tallers de ceràmica, artesania i altres activitats culturals, a més d'allotjaments rurals. La transformació ha permès donar una nova utilitat a construccions que havien perdut la seva funció original. On abans hi havia habitatges familiars i espais vinculats a l'activitat ramadera, avui es desenvolupen projectes culturals que contribueixen a mantenir el poble actiu. La Serra dóna Lousã aconsegueix els 1.204 metres en l'Alt do Trevim. No és una serralada de grans altituds, però els seus pendents, barrancs i valls profundes ofereixen un paisatge accidentat, amb extenses zones forestals. La localitat de Lousã, situada a uns trenta quilòmetres de Coímbra, és la principal porta d'entrada a aquests llogarets. Des d'allí parteixen les carreteres de muntanya que condueixen als diferents nuclis, encara que convé comprovar les condicions d'accés abans d'organitzar la visita. La serra compta també amb una xarxa de senderes senyalitzades que comunica diversos d'aquests antics pobles i travessa boscos de castanyers, roures i pins. A la tardor, el canvi de color dels arbres caducifolis afegeix atractiu al paisatge, però les pluges poden dificultar alguns recorreguts. La xarxa de senderes de la Serra dóna Lousã va sofrir importants danys durant la borrasca Kristin, que va assotar el centre de Portugal a la fi de gener de 2026.

El temporal va obligar a tancar els recorreguts per motius de seguretat, especialment per la caiguda d'arbres i els desperfectes en els camins. No obstant això, a principis d'agost, l'alcalde de Lousã, Victor Carvalho, va confirmar que bona part de les senderes tornaven a ser transitables, encara que alguns encara no es trobaven en les millors condicions. Abans d'organitzar una excursió convé consultar l'estat de cada itinerari. La visita a Talasnal, Candal i Cerdeira permet descobrir una realitat que va més enllà de les seves façanes de pedra. Moltes cases han recuperat el seu aspecte tradicional, però els seus antics habitants no han tornat. On abans hi havia famílies, animals i activitat agrícola, avui predominen els allotjaments, les segones residències i els projectes culturals. La rehabilitació ha salvat bona part del seu patrimoni arquitectònic, encara que també ha transformat profundament la funció d'aquests pobles. Els seus carrers, molins i terrasses continuen mostrant com es vivia en unes muntanyes on cada construcció havia de #adaptar al terreny i on, durant dècades, #marxar va ser l'única alternativa per a moltes famílies.