En mans del "bon casolà", pressió turística a Cadis i altres cartes dels lectors

Aquesta setmana, repasso alguns correus que he rebut sobre habitatge en el correu, que em serveixen per a comprovar que hi ha algú a l'altre costat i que, a més, tenen moltes històries que contar i fer-ho de manera sensible i intel·ligent

Des que el desnonament de Maricarmen , l'acampada de Sol , els decrets i la convocatòria d'eleccions van posar l'habitatge en primera línia de l'actualitat, ha crescut molt la comunitat d'aquest butlletí i m'escriviu cada vegada més lectors. La mort de Maricarmen va posar un mantell tràgic a aquesta història i va deixar molt clar que els responsables del nostre sofriment, fins i tot de la nostra mort, són, en moltes ocasions, les empreses, els amos i el poder polític que els permet abusar mentre el seu policia bastoneja a estudiants sense cap sentit.

Jo us agraeixo un munt els correus, perquè una de les coses que un sempre es pregunta en aquests temps de màxima interacció en xarxes és “qui hi ha a l'altre costat?”, “què pensa el lector?”. Les respostes et fan sentir més acompanyat en el teu treball. I en moments ombrívols, fins i tot amb brins de llum com l'acampada de Sol, això reconforta més.

En els pocs mesos que porto en eldiario.es, un mitjà que rehúye del fatalisme després de la cantarella molt de periodista de “és que ja ningú llegeix els mitjans”, comprovo com mai l'impacte que tenen les recerques de les meves companyes i els textos que escrivim.

Entre els missatges de resposta al butlletí, hi ha alguns d'enhorabona que reconeixen el meu treball i després hi ha uns altres que comparteixen la seva història mostrant com el problema de l'habitatge ens travessa a tots. Avui repassaré alguns d'ells i inventaré alguns noms perquè no he pogut preguntar d'un en un si volien o no anonimat.

Mayteé Ortiz, que ella sí m'ha donat permís per a usar el seu nom, va escriure dos correus en tons totalment diferents sobre la situació a Cadis. En un contava que les exigències a la ciutat per a tan sols visitar un pis de lloguer s'eleven a l'absurd: avals, exposar situació fiscal, etc. Crec que és alguna cosa que passa en totes les ciutats.

“Quan es va normalitzar que per a travessar una porta calgui obrir abans la intimitat econòmica de tota una família?”, es preguntava.

I assenyalava a dos propietaris amb noms i cognoms, que no esmentaré perquè no he fet la tasca de comprovar-ho, que tanquen portes a inquilins interessats que no presenten tota la documentació abans de la visita.

L'altre correu de Mayteé era pura prosa poètica sobre les ombres de Cadis i el seu model residencial. I ho compartiré enter:

“Cadis fa olor de salnitre i a parany. Et venen el paradís en una postal de barquitas en La Caleta, però després et buscaràs un refugi, un tros de sòl on tendir la fatiga i mirar la tarda, i la illeta s'encongeix, com si la mar recuperés el que va prestar.

Aquí la vida digna dura deu mesos. De setembre a juny ets un ésser humà amb dret a un matalàs; al juliol i agost t'has de tornar fum per a deixar passo a la marea tèbia dels quals només vénen a consumir la sal. Perquè arriben els que paguen la setmana a preu de segrest i els inquilins de llarga durada destorben. Els tiren per a fer caixa.

Mentrestant, els qui administren la ciutat miren com s'estreny el lloc on cap una vida. Perquè també es governa pel que es permet: per les portes que no es tanquen, per les lleis que no arriben, pel sòl que es lliura al millor postor. Cadis es va omplint de llits per als quals vénen i buidant de cases per als quals es queden.

Ens demanen tractar amb estranys que es neguen si més no a girar una clau si no exhibeixes els teus comptes, si no obres en canal les entranyes de la casa familiar, ni destapes la solvència de qui t'avala. Un certificat de puresa civil per a creuar un vestíbul que ni tan sols has vist.

He vist nínxols a preu de santuari: caixes de ciment on la claredat no creua l'ampit, habitacions sense armari on a penes cap un llit estret, salons el finestral dels quals retorna el cop d'un mur. Estades que són la meitat d'una vida anterior i pretenen costar mil euros.

Perquè a la Cadis de l'especulació qui vol un lloguer de 12 mesos o compra el metre quadrat a 3300 euros o està a la mercè d'un amo amb una llista infinita d'interessats, que prioritza funcionaris i residents mèdics.

Allà fora la vida continua desplegant la seva immensitat sobre la mar, aliena a aquesta petita tirania de passadissos foscos i papers timbrats. Però que difícil es torna sostenir la bellesa d'un lloc quan ja no hi ha lloc per als qui el diuen casa“.

Un altre correu molt interessant que mostra com els tentacles de l'habitatge també afecten persones de majors rendes era d'una persona que treballava de directiva en una fundació, amb un sou de 2.300 euros al mes. Es va veure obligada a conviure amb la seva parella una vegada separats i va aconseguir a la fi un baix amb humitats per a #mudar amb el seu fill en un petit poble per 925 euros. Explica que va tenir “la sort” de competir en el lloguer amb una família afganesa. El seu sou sencer es va en habitatge, salut, menjar i gasolina. “No hi ha vacances, ni restaurants, ni plans culturals com els d'abans, ni roba: la del meu fill és tota regalada i la meva és la mateixa des de fa anys. He venut la moto i tot el que no era imprescindible, i ara embeno en Wallapop dessuadores del meu fill a 5 euros”, comptava. I després reconeixia ser “conscient” dels seus “privilegis”.

Entre els correus he rebut també alguna cosa que, en aquest to més personal i menys periodístic que permet el butlletí, crec que és important assenyalar. Un agent immobiliari, que és casolà i inquilí, secunda gran part de les mesures dels decrets i unes altres les qüestiona pels impactes que pugui tenir en la població, no per com poden perjudicar un amo o al sector. Ho fa a més sense cap mena d'acritud ni amb el to alarmista de la patronal. Ell tem que els contractes indefinits seran contraproduents perquè els propietaris trauran l'habitatge del mercat. I jo crec que és alguna cosa que té sentit (i que de fet ha d'anar acompanyat de la construcció d'habitatge assequible i la compra d'habitatge usat per a tal fi) i que cal #plantejar, però que a la llarga tenir un ingrés fix que augmenta tota la teva vida al ritme de la inflació és una garantia estable com per a estar conforme i satisfet. I és una sensació de llar necessària per a l'inquilí.

Una altra persona, veïna de Màlaga, explica que té un pis que va heretar de 120 metres quadrats llogat per 400 euros a una persona que ve d'una situació dura al seu país d'origen. “I és aquí on hauria d'haver-hi una resposta dels particulars, que no necessiten aquests diners del lloguer per a sobreviure, i demostrar que la ciutadania pot i ha de fer costat a la ciutadania”, compte. En un altre correu, un altre propietari que llogava el seu habitatge de 90 metres quadrats per 1.000 euros a Madrid, per Porta de Toledo, abans de vendre-la, contava que era fàcil #trobar a gent, fins i tot d'esquerres, que li enlletgien que “era ximple” per no posar el preu al límit del mercat.

És important #detenir aquí sobre qui són els objectius i els responsables de la situació i matisar la “culpa de l'amo”. Quants inquilins no es convertiran un dia en amos abusius si els somriu una herència? Segurament bastants, no tots, segur, però l'experiència ens ensenya que no necessàriament aquell que ha sofert una situació es torna després més empàtic quan es giren les tornes. I a més d'un ens vénen exemples gràfics al capdavant. Crec que els amos abusius, que són molts, ho són perquè hi ha una cultura del “#salvar qui pugui” arrelada en la societat. El poder i la propietat tal vegada no et fan pitjor persona, però sí que et donen més capacitat de danyar als qui estan pitjor que tu i, per tant, fan més evident la falta d'ètica. Per això existeixen lleis que intenten regular i limitar aquests abusos de poder. Si aquests arriben a límits que arriba a sorprendre que siguin legals però ho continuen sent, és la llei qui falla.

Per això no crec que algú que sigui propietari i tingui un pis en lloguer hagi de #sentir necessàriament còmplice de la situació. Llogar una segona propietat és una cosa raonable i fer-ho com aquesta lectora de Màlaga, a un preu inferior al mercat, és alguna cosa que fins i tot ajuda a tenir una societat més justa i millor. Perquè la idea no és que tots siguem propietaris, sinó poder triar llogar sense #asfixiar.

Però mentre la cultura del #salvar qui pugui continuï imperant, mentre la cooperació i la comunitat queden apartades, mentre la vida asfixiï, els sous siguin baixos i guanyar diners sigui un objectiu, estarem en mans del “bon casolà”. Són moltes les persones que, en la protesta del 26s prèvia a l'acampada i en altres contextos, en preguntar-los per si situació d'habitatge responen: “Jo tinc sort, perquè...”, i, generalment, després ve una explicació sobre un amo benèvol, que en moltes ocasions és conegut o familiar, o simplement bona gent.

M'agrada veure també aquest altre costat: si no fos per aquests amos empàtics, encara estaríem pitjor, perquè encara queda una mica de sentiment de comunitat i de companyonia. Però vists els preus, la bona fe té un pes molt petitó en el mercat, encara que la majoria d'amos siguin particulars i no fons ni empreses. Per això les lleis han de canviar i garantir la sensació de llar a un inquilí i uns preus que no et converteixin en pobre d'una tacada.

La dada

43,6%

De les persones que viuen de lloguer a preu de mercat estan en risc de pobresa o exclusió social, segons un estudi de la European Anti Poverty Network (EAPN).

Poder públic

Repeteixo el resum del decret d'habitatge que vaig passar en l'anterior butlletí, que ha de ser convalidat aviat en la Diputació Permanent i estarà en vigor, almenys, fins que acabi la legislatura. Podeu llegir sobre ell aquí , però us resumeixo algunes mesures per si encara no ho heu pogut mirar abans:

Pròrrogues de lloguer de dos anys per a tots els inquilins el contracte dels quals venci abans de 2029

Congelació de la pujada de preus any a any. Podran pujar un 2% els qui tinguin el pis per sota de l'índex de referència.

Escut antidesahucios: prohibeix fins a 2030 els desnonaments a persones vulnerables sense alternativa habitacional i, més enllà d'aquest any, obliga les administracions a assumir els deutes d'impagament del desnonat perquè pugui seguir en l'habitatge.

Regulació de lloguer de temporada i d'habitacions: les equipés a l'habitatge habitual en drets i preus (Quan estan topats) i, en cas de no temporalitat de l'inquilí, el contracte es pot convertir en d'habitatge habitual.

Bonificacions fiscals a amos que baixin preus de lloguer i a inquilins, amb un cost d'uns 1.200 milions d'euros per a les arques de l'Estat.

Ajudes a la compra d'habitatge: Fins a 50.000 euros d'ajuda per a pagar l'entrada del primer habitatge. Es retorna quan s'acaba de pagar la hipoteca, és a dir que en comptes d'una entrada, és una sortida, i a més es paga sense interessos en un màxim de fins a 10 anys. Surt a poc més de 400 euros al mes si demanes l'import màxim i el retornes en 10 anys.

Poder privat

Publicava aquests dies Sandra Vicente, companya de Barcelona, que una finca de Barcelona inicia una vaga de lloguer per a evitar que la propietat converteixi les seves cases en colivings. El bloc Papallona, amb façana modernista en el barri de l'Eixample, es planta davant la empres New Amsterdam Developers, que volia buidar la finca per a convertir els pisos en lloguer d'habitacions. Els veïns van denunciar “pressió psicològica” per a tirar als inquilins que ja es van anar.

D'altra banda, Facua ha denunciat a Idealista, Pisos.com, Fotocasa, Yaencontre i Milanuncios per no complir amb el nou decret d'habitatge i no publicitar en els seus anuncis el límit de preus en els habitatges de lloguer en zones tensionadas ni si el propietari és o no gran forquilla.

En les xarxes

El lector denúncia (o consulta)

Explica'm la teva moguda amb el lloguer o la compra en vivienda@eldiario.es

Bon cap de setmana.